Benvolguts amics, germans flabiolaires de Catalunya, avui em sento complagut de ser aquí amb vosaltres. Jo sóc un flabiolaire de pagès, un representant romàntic del vell flabiol. Jo sóc, juntament amb dos homes grans més del migdia d’Osona, el testimoni d’una antiga tradició interpretativa del flabiol: el flabiol a dues mans. No ens cerqueu als grans escenaris, ni en grans places, perquè només a peu terrer toquem: en les festes assenyalades dels nostres pobles, havent dinat en les tardes dels diumenges i pels prats, o bé en els camps vora el bestiar que pastura. Una imatge bucòlica, però certa. El flabiol a dues mans és indestriable del món de pagès. Però torno a insistir que si sóc aquí, no és per parlar de mi, sinó que conscient —i perdoneu l’atreviment— de la tradició de la qual sóc hereu, em veig amb l’obligació moral de donar veu als que m’han precedit, talment com si els fes un homenatge. No pas per deixar que s’escolin —els antics flabiolaires i la seva vella manera, s’entén— pel forat de l’oblit, ans al contrari, perquè perdurin en la memòria col·lectiva com un referent inequívoc a tenir en compte. Si volem conservar la pràctica d’aquest bonic instrument i potenciar-ne el seu ús, si volem explicar a les futures generacions de flabiolaires la tradició del flabiol, hem de tenir en compte les dues maneres que hi ha hagut, i que hi ha, de fer-ne eixir música. Si no ho féssim, faríem un frau a la història flabiolaire, la deixaríem parcial, mutilada, mancada del seu esperit global. No podem menystenir el flabiol a dues mans.
UN BOCÍ D'HISTÒRIA
El flabiol a dues mans actualment el toquem tres persones al sud d’Osona: en Pere Prat Caseta, fill dels Hostalets de Balenyà, que actualment viu a Vic; en Josep Prims, fill de Riu-cerdà de Centelles, que actualment viu a la Garrriga; i jo, Ramon Redorta o Ramon de la Fàbrica, fill del mas La Fàbrica de Malla.
En Josep Prims, el meu mestre, quan era ben petit, tot guardant les vaques, es va fixar en un pastor veí que guardava les ovelles. Mentre seia en un racó, el pastor tocava amb les dues mans el flabiol, un exemplar de fusta de cinc forats. Segons que diu en Prims a les seves memòries, “es trobaven junts per allà al bosc, i s’hi fixava molt, de com era fet aquell instrument”. En Prims, primer es va fer un flabiol de canya com molts nens feien en aquell temps; més tard, amb una pesseta de plata que li va donar sa mare, es va comprar un flabiol de fira, també de cinc forats. Més endavant, el 1939, en Josep Prims va comprar un flabiol de ginjoler de vuit forats al flabiolaire a dues mans Bartomeu Vinyets, del Garet de Balenyà, qui li confessà que l’havia adquirit d’un carter de Collsuspina que cada dia anava a cercar el correu a l’estació de Balenyà. En Prims va tocar moltíssims anys amb aquest flabiol, fins que, darrerament, en Pau Orriols n’hi va fer una reproducció, que és el que l’instrument que toca actuament. El vell flabiol de ginjoler encara el conserva, però només sona amb un bany d’anís de tota una nit i l’esperit que em cal posar-hi quan acompanyo en Prims. En Josep Prims, el gran, fa sonar el nou, i jo, el jove, faig sonar el vell. Tot un missatge subtil: el vell accepta renovar-se i el jove accepta el llegat del passat. Entre tots dos, el vincle càlid, sòlid, ferm, d’una gran tradició.
Hem parlat de l’instrument, i no hem parlat encara del seu ús. Però, tanmateix, el maridatge del flabiol a dues mans amb el ball de bastons ve de força més enrera. El 1925, s’estableix als Hostalets de Balenyà la família Bigas, originària de Muntanyola. A la família Bigas hi ha dos germans, en Ventura i en Martirià, que són bastoners; el primer, a més, és flabiolaire a dues mans. És a dir que sap tocar i ballar. Mentre vivien a Muntanyola, feien colla amb vailets de Santa Eulàlia de Riuprimer, de Santa Maria d’Oló i de Santa Maria de l’Estany. Però, quan s’estableixen al mas de la Serra de Balenyà, formen una nova colla amb jovent del veïnat. En Ventura va ensenyar els balls als bastoners i les tonades als flabiolaires que passaven per la colla: en Francesc León Berga —flabiolaire de cobla a una mà— en Josep Gallifa del Montanyà de Seva —flabiolaire a dues mans— i, després el 1931, en Josep Prims, també flabiolaire a dues mans.
UN BOCÍ D'HISTÒRIA
El flabiol a dues mans actualment el toquem tres persones al sud d’Osona: en Pere Prat Caseta, fill dels Hostalets de Balenyà, que actualment viu a Vic; en Josep Prims, fill de Riu-cerdà de Centelles, que actualment viu a la Garrriga; i jo, Ramon Redorta o Ramon de la Fàbrica, fill del mas La Fàbrica de Malla.
En Josep Prims, el meu mestre, quan era ben petit, tot guardant les vaques, es va fixar en un pastor veí que guardava les ovelles. Mentre seia en un racó, el pastor tocava amb les dues mans el flabiol, un exemplar de fusta de cinc forats. Segons que diu en Prims a les seves memòries, “es trobaven junts per allà al bosc, i s’hi fixava molt, de com era fet aquell instrument”. En Prims, primer es va fer un flabiol de canya com molts nens feien en aquell temps; més tard, amb una pesseta de plata que li va donar sa mare, es va comprar un flabiol de fira, també de cinc forats. Més endavant, el 1939, en Josep Prims va comprar un flabiol de ginjoler de vuit forats al flabiolaire a dues mans Bartomeu Vinyets, del Garet de Balenyà, qui li confessà que l’havia adquirit d’un carter de Collsuspina que cada dia anava a cercar el correu a l’estació de Balenyà. En Prims va tocar moltíssims anys amb aquest flabiol, fins que, darrerament, en Pau Orriols n’hi va fer una reproducció, que és el que l’instrument que toca actuament. El vell flabiol de ginjoler encara el conserva, però només sona amb un bany d’anís de tota una nit i l’esperit que em cal posar-hi quan acompanyo en Prims. En Josep Prims, el gran, fa sonar el nou, i jo, el jove, faig sonar el vell. Tot un missatge subtil: el vell accepta renovar-se i el jove accepta el llegat del passat. Entre tots dos, el vincle càlid, sòlid, ferm, d’una gran tradició.
Hem parlat de l’instrument, i no hem parlat encara del seu ús. Però, tanmateix, el maridatge del flabiol a dues mans amb el ball de bastons ve de força més enrera. El 1925, s’estableix als Hostalets de Balenyà la família Bigas, originària de Muntanyola. A la família Bigas hi ha dos germans, en Ventura i en Martirià, que són bastoners; el primer, a més, és flabiolaire a dues mans. És a dir que sap tocar i ballar. Mentre vivien a Muntanyola, feien colla amb vailets de Santa Eulàlia de Riuprimer, de Santa Maria d’Oló i de Santa Maria de l’Estany. Però, quan s’estableixen al mas de la Serra de Balenyà, formen una nova colla amb jovent del veïnat. En Ventura va ensenyar els balls als bastoners i les tonades als flabiolaires que passaven per la colla: en Francesc León Berga —flabiolaire de cobla a una mà— en Josep Gallifa del Montanyà de Seva —flabiolaire a dues mans— i, després el 1931, en Josep Prims, també flabiolaire a dues mans.
Vora la Pasqua del 1944, la colla dels bastoners de Balenyà es trobava a la pineda de la masia de la Serra per assajar. Segons diu en Prims a les seves memòries, “venien dos nois, en Joan Surinyac, del Pla, i en Pere Prat de la Caseta. Aleshores l’escarnien a ell quan tocava, i d’aquella manera ells aprenien a tocar els balls de bastons”. Més endavant, en Caseta va ser el flabiolaire dels Hostalets, i en Prims el de Centelles.
Just quan la colla de Centelles va deixar de ballar, el 2002, jo vaig començar a aprendre de tocar el flabiol a dues mans amb en Prims. Quedava a casa seva a la Garriga, col·locava els dits sobre el flabiol com ell, i l’escarnia. I vet aquí que, com tots els que m’ha precedit, en vaig acabar aprenent. Després, se’m va acudir d’aprendre els balls i quan vaig entrar amb contacte amb l’Àngel Bigas, fill d’en Ventura de la Serra de Balenyà, vaig formar el 2004, la colla dels Bastoners de Malla, fonent els balls de bastons de la colla antiga de Malla —originària de finals dels anys 60, que s’acompanyava amb flauta i darrerament amb sac de gemecs— amb l’arrel bastonera de Balenyà. Com diu l’Àngel Bigas, “el cap de colla ha de saber tocar i ballar com ho feia el meu pare. Així, la tradició no pot perdre’s”.
COM S’APRÈN A TOCAR EL FLABIOL A DUES MANS
Cal dir, de bell antuvi, que el flabiolaire a dues mans no aprèn a tocar l’instrument fent escales ascendents o descendents. No n’aprèn disposant d’una tabulatura bàsica diatònica o cromàtica. Creix escoltant i observant. El flabiol a dues mans s’aprèn per una de les maneres més antigues d’aprenentatge: per imitació. És a dir, que el mestre modela la interpretació i l’aprenent intenta reproduir-la. A base de la repetició i de força paciència (per part de tots dos) l’aprenent va adquirint consciència de quins dits s’han d’aixecar per fer tal nota o de com s’ha de fer determinat ornament. En general, el mestre toca sense aturar-se i l’alumne se les ha d’empescar com pot. No podem dir, però, que cadascú toqui de la manera que pot, i posi els dits sobre l’instrument com li sembli. Això privaria de poder executar tècniques i ornaments que només es poden realitzar amb una mateixa col·locació de dits. Que la col·locació dels dits no és fruit de l’atzar ho podem dir perquè tant en Caseta com en Prims com jo mateix posem els dits sobre l’instrument de la mateixa manera, i comptem amb el testimoni de l’Àngel Bigas —fill del mestre Ventura, que tocava el flabiol i ensenyava els balls de bastons— que afirma que el seu pare tocava de la mateixa manera. I també, per acabar d’esvair dubtes, podem tenir en compte el testimoni d’en Josep Prims que en va aprendre “escarnint un pastor veí”. Per tant, queda descartat l’atzar, si més no en el cas del sud d’Osona.
La manera de tocar a dues mans té punts de contacte i punts de diferència amb la forma de tocar amb una: Els flabiolaires dretans de totes dues posen a dalt la mà esquerra, i a baix la dreta. Totes dues maneres tapen amb els mateixos dits els forats 1-2-3 del flabiol pel que fa la mà esquerra. També coincideixen en l’ordre —no pas amb els forats que tapen— dels dits de la mà dreta, ço és: índex, polze i del cor. L’esquema de col·locació de dits del flabiol a dues mans és la duplicació d’aquest ordre: dit índex, dit polze i dit del mig. I llavors encara ens quedaria a la mà dreta un forat per tapar, que el clouríem amb l’anular, i amb el petit podríem aguantar l’instrument o fer ombra a l’ull.
Hi ha diferències evidents entre la mà esquerra del flabiolaire a una mà i la del flabiolaire a dues. En la mà esquerra del flabiolaire a dues mans no s’utilitzen els dits anular i petit —queden per sobre dels altres dits o s’amaguen—, ben al contrari que en la dels d’una, en què són imprescindibles per tapar els forats 4 i 5 respectivament. El flabiolaire a dues mans no pateix les dificultats de tapar el forat 5 que són ben paleses en tot aprenentatge del flabiol a una mà, perquè el tapa còmodament amb el polze. Una altra de les diferències seria en l’execució de les alteracions: el flabiolaire a dues mans sempre utilitza els dits escadussers de la mà dreta (mig, anular i petit, aquest últim fent ombra) per provocar els mitjos tons.
Quan el flabiolaire a dues mans ja té clares les posicions dels dits arriba el moment de treballar la interpretació. Es bufa escopint l’aire (“el buf s’ha de comprimir”, diu en Prims), i aquesta manera de bufar permet les modulacions que la mateixa peça sembla imposar o suggerir. Així, les cançons del ball de bastons que van sortir del mateix flabiolaire semblen codificar un tipus d’atac a través dels fonemes emprats. Mirem, per exemple, aquesta cançó del ball de bastons anomenat Cascavells:
Ball de Cascavells
Foc a la cuina,
Foc a la taula,
Foc al cul de l’hermana Paula,
Foc a la cuina,
Foc a la taula,
Foc al cul del senyor rector
En aquest cas, deixant de banda el significat, la burla i les connotacions polítiques que es poden desprendre de la lletra, podem observar que quan es produeix el temps fort hi ha un predomini d’oclusius: dues /k/, tres /t/ i una /p/. Doncs bé, en la interpretació del flabiol en aquests punts s’ataca dient: ta. És una síl·laba amb una consonant oclusiva dental que gairebé s’escup. ( I algú podria dir que ens hem oblidat de la efa de “foc”, la qual sempre és síl·laba forta. Però s’explica perquè en aquest punt l’atac és lligat i per tant, és més pròxim al so /f/. En el cas de l’hermana, la síl·laba tònica esdevé a l’atac del flabiol en “tiat”, perquè és un so pessigat i espigna més per tal de florejar la peça.
Un altre exemple el trobem en la lletra del ball de bastons Els vuit rebatres, que diu així a la tornada:
Els vuit rebatres (tornada)
Corre burro que t’aturo,
Corre burro que t’aturo,
Corre burro que t’aturo,
I el burro s’ha d’aturar.
En aquesta tonada si la lletra diu “t’aturo”, en el flabiol es bufa fent “tatûru”. Si fessim la transcripció del que fa la llengua del flabiolaire mentre bufa aquesta part de tonada faria així: Tû-ti-tâ-ta-ta-tutûru. En els sons oclusius diem que fem “notes picades” i en les erres bategants o fluixes diem que són “notes arrossegades”.
Bé, tenint en compte els exemples, un aprenent de flabiolaire a dues mans es veu amb l’obligació d’aprendre’s primer la lletra de la cançó si vol tocar bé de debò la peça. La cançó o cantarella bastonera es converteix en una mena de solfa que guia en el ritme i moviment, en la tècnica i en el caràcter.
Una peculiaritat que cal tenir en compte que hi ha alguns recursos tècnics que s’usen en el flabiol a dues mans que costen de ser compreses per l’oïda del músic actual o fins i tot del flabiolaire actual. Em refereixo al fet de pessigar determinades notes agudes que creen certs harmònics que mai no utilitzaria un flabiolaire modern perquè pensaria que està desafinant. En el cas del ball de bastons que es balla a Malla la Periquita, quan dos balladors s’enfronten envoltats per una rotllana, el flabiolaire produeix unes notes pessigades que tenen certa ressonància que per a la oïda actual podrien recordar els galls, i que contràriament el que pot semblar, s’executen de forma voluntària. El so que recorda als galls, de forma intencionada, -o els espignats arrossegats, per al flabiolaire- no són pas un error, sinó un recurs musical més, demanat o obligat per la peça: agreuja el dramatisme de l’escena. Evidentment, un gall involuntari, com a so agut emès per equivocació, el menystindria qualsevol músic, també, no cal dir-ho, el flabiolaire a dues mans. Però el flabiolaire a dues mans hi pot recórrer en algun moment, de forma voluntària, tot subjugant la música a la representació. Aquest fet posaria en qüestió alguns dels estereotips musicals de l’actualitat de casa nostra.
Quan el flabiolaire a dues mans ja sap les cançons i les interpreta com cal amb l’instrument, s’adona que pot fer més bella la música amb ornaments, o que pot adaptar la cançó a les exigències del ball. Pel que fa als ornaments, el flabiolaire a dues mans espigna quan pessiga una nota per treure’n sons aguts. Arrossega o fa arrossegat quan fa lligats. També pot adornar una melodia fent trinats i d’això en dirà florejar la peça. I aquests són termes ben musicals: espignar o espingar, i també florejar són termes que podem trobar al diccionari, tots associats a una entrada de música. Són una altra mostra que la manera de tocar el flabiol a dues mans és fruit d’una llarga tradició musical.
El flabiolaire a dues mans, després d’aquest llarg recorregut del seu aprenentatge, ha de superar l’última prova: ha de ser útil, o dit d’una altra manera, ha d’entendre les regles dels balls que interpreta. És a dir, els ha de saber ballar. Un cop els sap ballar, ha arribat a la culminació del seu recorregut com aprenent i ja pot anomenar-se oficial flabiolaire.
HI HA FLABIOLS PER A UNA MÀ I FLABIOLS PER A DUES MANS?
Haig d’avisar que estic realitzant un estudi sobre aquest tema i encara no l’he conclòs. Per tant, el que exposaré és provisional, però en puc avançar alguna cosa. Hi ha flabiols que són exclusius per a ser interpretats amb una mà? Hi ha, doncs, per oposició, flabiols per a les dues? A parer meu no. Tots els flabiols elaborats en l’actualitat són pensats o concebuts per tal que un flabiolaire amb una sola mà hi interpreti amb efectivitat. Ara bé, això no vol pas dir que no puguin ser tocats amb totes dues.
Els flabiols que utilitzem els flabiolaires a dues mans solen ser de factura antiga, quan no de pròpia construcció. Per tant, els forats del flabiol tenen gairebé tots el mateix diàmetre. En el cas dels flabiols actuals, el forat 4 és molt més gros. Amb aquests flabiols, sense posar en qüestió la seva qualitat i el seu valor, els quals són de nova generació, costa més que un flabiolaire a dues mans s’hi trobi còmode, perquè contràriament del que passa amb el flabiolaire amb una mà, aplicant-hi la seva digitació, diguem-ne estàndard, té por de desafinar, i per això la tècnica no pot ser la mateixa ni la col·locació dels dits tampoc, cal tenir-hi una cura especial en tapar i destapar el forat 4. En el cas dels flabiols per a dues mans, aquest forat més gros no és necessari.
El proppassat mes de setembre, vaig provar el flabiol d’en Josep Verdaguer Roviretes de Folgueroles (Osona), que segons em va dir en Xavier Roviró, membre del GRFO, el seu pare l’havia fet sonar amb les dues mans. Així, doncs, el vaig provar de les dues maneres, i em va respondre bé en les dues. Aquest fet em porta a pensar que tradicionalment no hi havia flabiols exclusius. Hi ha dues maneres de tocar i un sol instrument, el flabiol. Això no vol pas dir que alguns no vagin més bé que d’altres. Ja he dit abans que els flabiols que tenen els forats iguals funcionen més bé amb totes dues mans. També cal dir que els flabiols de pastor i els de fira són flabiols que van bé per a interpretar amb dues mans perquè segueixen aquesta norma morfològica en els forats, i a més són sensiblement més petits que els altres.
Per acabar, voldria recordar que malgrat el flabiolaire a dues mans ja forma part d’un grup molt reduït, minoritari, i en perill d’extinció, fa menys de cent anys era força nombrós. Us convido a mirar quadres o estampes anteriors a mitjan segle xx per a descobrir-hi el pastor tocant el flabiol a dues mans. En trobareu moltíssims. De tota manera, sense negar el passat, demanaria que es respectés el flabiolaire a dues mans no com qui es complau de l’herència d’una antiguitat, sinó com qui valora aquest fenomen cultural com una realitat musical, i més en concret, flabiolaire, del nostre país. Visca el flabiol a dues mans!
Ramon Redorta Vila
Malla
Comunicació presentada al Museu Etnològic La Gabella ( Arbúcies, 2006)
Escrit publicat al llibre:
Col·loquis del flabiol, 2006. Ajuntament d'Arbúcies; Arbúcies, 2007.
