BIOGRAFIA DE JOSEP PRIMS I PRAT
El dia 2 de gener del 2003 he complert vuitanta anys d’edat, i ara escric un xic d’història de les meves memòries.
Vaig néixer en el temps de la Monarquia Espanyola, el dia 2 de gener del 1923, en una casa de pagès de nom “Riusardà”, que està situada a la muntanya sota el Puigsagordi del municipi de Centelles (Osona). Degut el mal terreny i els mals camins per arribar-hi va abandonar-se, i ja fa molts anys que es s’aterrà. Sols en queden uns trossos de parets.
L’any 1926 la meva família es va traslladar a viure a una altra casa, també de pagès que se’n diu “Viladecols” del municipi de Balenyà al cantó d’Hostalets (Osona). Feia poc temps que hi vivíem quan va morir el meu pare. La mare llavors tenia molts treballs per cuidar-nos i tirar la casa endavant.
Jo tenia de quatre a cinc anys quan la meva mare em feia anar a guardar les vaques a les pastures. En una casa veïna hi havia un pastor que guardava les ovelles. Aquest tenia un flabiol de fusta de cinc forats i el feia sonar amb les dues mans. A mi m’encantava quan el sentia a tocar.
A vegades ens trobàvem junts per allà al bosc. Jo em fixava molt com era aquell instrument. I pensava que m’agradaria tenir-ne un. Vaig agafar un tros de canya seca i un ganivet, que el vaig agafar d’amagat de casa meva, i vaig fer-me un flabiol. No sonava pas gaire bé, no, però jo tenia la perfídia d’anar bufant, tapant i destapant els forats. Així vaig començar a aprendre a tocar el flabiol amb les dues mans, sense que ningú me n’ensenyés.
En aquell temps no hi havia pas gaire abundància en el país. Circulava poca moneda, però hi havia pau i alegria, la gent cantava i xiulava en les feines que feien. Pel carrer es cantaven corrandes o altres cançons populars. Jo quan sentia alguna persona que cantava una cançó que m’agradava, l’escarnia amb el flabiol. I així vaig anar fent repertori.
De tota manera, el meu anhel era poder tenir un flabiol que tingués un so més bo que aquell de canya. El dia de la Fira de la Candelera de Centelles, la mare em va donar una pesseta de plata per si volia comprar alguna joguina en una parada. A la fira s’hi venien diverses joguines però també flabiols. I així va ser com em vaig comprar el meu primer flabiol fusta i de cinc forats. Aquell bon home de la parada me’l va deixar provar abans de compra-lo. Vaig tocar una cançó i aviat la parada va quedar envoltada d’espectadors. I tot seguit me’n vaig anar cap a casa més content que unes pasqües.
Amb aquell flabiolo nou de trinca i bastant afinat vaig anar aprenent noves cançons. Aviat vaig començar a treballar a casa meva en les diferents tasques del camp i del bestiar. Per la feina que feia em donaven una mica de setmanada. I, és clar, com que sempre m’ha entisiasmat la música, vaig comprar-me una harmònica de dues bandes, és a dir, de dos tons diferents. I des de llavors, sempre més he portat una flabiol i una harmònica a la butxaca.
L’any 1925, vaig conèixer dos germans d’una família de cognom Bigas, la qual vivia en una casa de pagès del municipi de Santa Eulàlia de Riuprimer (Osona). Eren en Ventura i en Martirià que ballaven ball de bastons en una colla. En aquesta colla hi havia bastoners de quatre municipis: Santa Maria d’Oló (Bages), Santa Maria de l’Estany (Bages), Santa Eulàlia de Riuprimer (Osona) i Muntanyola (Osona).
Aquells bastoners per assajar amb la colla havien de fer llargues caminades passant per boscos i camps. Solien canviar el lloc de trobada per tal que no recaigués sempre sobre els mateixos la mala fortuna de caminar la distància més llarga. Malgrat el sacrifici que havien de fer per aprendre a ballar, deien que no ho trobaven pas gaire pesat, ja que ho feien amb molta devoció.
Aquesta colla ballava al so del flabiol que tocava un pastor amb les dues mans. El repertori de balls que dansaven tenien molt de ritme i eren d’allò més bonics. Quan sortien a ballar en els seus respectius pobles gairebé tothom sortia al carrer a veure’ls. Aleshores en els poble rurals poques coses més hi havia per divertir-se, i no cal dir que la colla disfrutava d’un gran èxit.
Aquests pobles eren de tradició de ball de bastons des dels temps més reculats, tan reculats que ningú en sap del cert els seus orígens. Fins fa ben poc no hi havia tampoc gaire partitures dels balls de bastons.
Aquell mateix any 1925 la família Bigas que vivien a Santa Eulàlia de Riuprimer van traslladar-se a Balenyà-Hostalets. Es van instal•lar a una masia anomenada “La Serra”. Els dos germans que eren molt afeccionats al ball de bastons, varen proposar d’organitzar una colla per ballar-ne en el mateix municipi. Varen engrescar uns nois d’Hostalets a aprendre’n amb la condició que serien ells mateixos els que els n’ensenyarien. I amb aquest propòsit varen aconsguir de formar una colla de vuit bastoners i amb un flabiolaire que tocava amb les dues mans, en Francesc León “En Berga” del poble de La Garriga (Vallès Oriental). Cal remarcar que a la comarca d’Osona i en els seus entorns, els flabiolaires sempre havien tocat el flabiol amb les dues mans.
Aquesta colla ballava un repertori de dotze balls antics, però que al llarg dels anys s’han continuat ballant i han perdurat fins avui. Són els següents:
En Jan petit
Ball de cascavells
Els vuit rebatres
La pastoreta
La tia
El ball de córrer
El rotllet
L’airosa
La clavellina
El sotacama
Els quatre cantons
La processó
El cap de colla portava un estendard on hi havia representat sant Fruitós, el patró del poble.
Aquell mateix any ja vàrem sortir a ballar per la Pasqua fent tres dies de camalleres o caramelles en pobles de la Plana de Vic. A mesura que passava el temps també els components de la colla van anar canviant. En Berga va deixar vacant la plaça de flabiolaire i en el seu lloc va entrar en Josep Gallifa del mas “El Muntanyà” de Seva (Osona). Quan la colla assajava al bosc de “La Serra” jo hi anava amb el flabiol a escarnir el flabiolaire. I d’aquesta manera vaig aprendre a tocar els balls. Just en el temps que hi tocava en Josep Gallifa, el dia 14 d’abril 1931 va entrar la Segona República Espanyola. I el cap de colla va deixar de portar l’estendard de sant Fruitós i va portar la bandera republicana. Poc més tard va morir el flabiolaire, i els bastoners van quedar sense músic. Aleshores jo encara era un infant, però ja sabia tocar els balls. I llavors em van dir si em veuria capaç d’anar a tocar el flabiol. Els vaig dir amb determinació que sí, que ja podien comptar amb mi.
Quan vaig entrar a tocar a la colla la colla es componia de vuit bastoners, dos cistellers, i un músic. Varen assajar els balls i tot seguit vàrem anar a ballar per les camalleres de Pasqua a la Plana de Vic. Del que recollíem en fèiem un berenar en una font.
A més de ballar per les caramelles, també fèiem algunes sortides fora d’Osona, com a participants en els actes festius d’alguns pobles. Un dels cistellers, a més, dirigia la colla. Era l’Emili Casanova “En Pocarroba”. Era un home molt donat a la broma, sempre portava a dins el cistell alguns bastons de recanvi per si se’n trencava algun. Un d’aquests bastons l’utilitzava de batuta per dirigir-me a mi quan tocava un ball. Llavors, com que encara era força menut, quan es ballava en algun lloc on hi havia molt públic, la majoria de la gent només sentien el flabiol i no veien qui el feia sonar. Llavors en Pocarroba m’aixecava i em portava a coll amb l’objectiu que em poguessin veure. També quan actuàvem en algun cafè em feien pujar dalt d’una taula per tocar els balls. Aquestes brometes feien molta gràcia a la gent i érem tots plegats molt aplaudits. Tot seguia anant sobre rodes, però aviat la sort es giraria en contra.
Quan el dia 18 de juliol de 1936 esclatà la maleïda Guerra Civil Espanyola, ja es va acabar l’alegria i el ball de bastons. tot se’n va anar a fer punyetes.
Quan el dia 30 d’abril de 1939 es va acabar la guerra. La va guanyar el General Francisco Franco i va formar un govern de règim dictatorial. Varen abolir la moneda republicana, i només va quedar en circulació les monedes de plata, la calderilla d’aram i una sèrie de bitllets de 15 pessetes que foren emessos abans de la guerra. Aquell fet va portar molta pobresa al país. Però la vida havia de continuar.
Al veïnat de casa meva hi havia un noi que es deia Bartomeu Vinyets, que vivia en una casa de pagès de nom “El Garet”. Aquest noi tenia un flabiol de fusta de ginjoler de vuit forats. Jo de vegades l’havia sentit a tocar, i el so que feia era molt clar i bonic. Es veu que aquell flabiol l’havia comprat a un avi de Collsuspina (Moianès), el qual feia de carter. Cada dia anava a peu a buscar el correu a l’estació de Balenyà. El carter, doncs, feia una bona caminada cada dia. Ell deia referent al flabiol que ja havia estat del seu avi i que devia ser molt antic.
Un dia de maig de 1939 vaig trobar en Bartomeu Vinyets i li vaig demanar si es volia vendre aquell flabiol. Ell va contestar-me que no tenia ganes de vendre’l, però no es trobava que no tenia ni un cèntim. Jo portava un duro de plata i li vaig ensenyar. Va quedar tan enlluernat que va canviar de pensament i me’l va vendre. Jo encara conservo el vell flabiol i encara el faig tocar de tant en tant.
L’any 1940 jo i la meva família vàrem canviar de casa i vàrem anar a viure a una casa de pagès anomenada “fonderola” del municipi de Balenyà “Hostalets”.
Al principi de la dictadura en Franco prohibí tota mena de representacions folklòriques típiques catalanes. També prohibí de parlar el català en els llocs oficials.
Però l’any 1943 ja es van començar a fer alguns actes culturals catalans, i tornàrem a organitzar el ball de bastons. Hi havia un noi de nom Josep Garriga, que abans de la guerra havia ballat el ball de bastons, després un altre noi de nom Àngel Bigas, i jo. Érem tres. I ens proposàrem formar una colla de bastoners amb els joves de les cases de pagès del poble de Balenyà “Hostalets”. Vàrem tardar pocs dies a reunir tota la colla. I un altre cop vam anar a assajar al bosc de pins de “La Serra”.
Durant les set setmanes de quaresma la gent no podia anar a ballar, ja que el clero ho prohibia perquè segons deien era “pecat”. De tota manera a Barcelona hi havia algun lloc que n’hi feien. Al cine sí que s’hi podia anar, però com és natural hi havia persones que no els agadava. Aleshores com que no hi havia res per divertir-se en els dies de festa, molta gent del poble venien al bosc de La Serra a veure’ns a nosaltres com ballàvem amb les bastons, fins i tot gent d’altres pobles veïns.
Al final de la quaresma ja estàvem ben entrenats, aleshores vàrem formalitzar la colla osant el nom i el cognom de cada individu i també el nom de la casa que hi vivia:
Josep Garriga (entrenador i cisteller) de la Granja, Josep Molet (cisteller) de Can Perot, Josep Prims (flabiolaire) de Fontderola. Els balladors de la colla eren: Àngel Bigas (cap de colla i banderer) de la Serra, Andreu Vinyets de la Talaia, Josep Surinyach del mas Pla, Lluís Romeu del mas La Riera, Anton Senyé del mas Viladecols, Lluís Molet de Can Perot, Jaume Puigdomènech del mas “El Garet”, i Josep Criach del mas Les Roquetes.
La indumentària que portàvem consistia en uns pantalons blancs, camisa blanca, faixa vermella, banda vermella, corbata vermella amb pics blancs, un gorro rodó amb franges blanques i vermelles al centre i unes floretes de paper al voltant, camals vermells amb cascavells, mitjons blancs, i espardenyes de pagès. Fèiem molt de goig. I és clar que el cap de colla i banderer havia de portar la bandera nacional espanyola.
Aquell any vàrem, sortir per la vigília de Pasqua, diada de Glòria, a les vuit del matí a ballar per les cases de pagès de la Plana de Vic. Fèiem la ruta a peu, perquè hi havia pocs cotxes. La guerra havia destrossat o cremat gairebé tots els cotxes. La majoria de les cases a les quals anàvem a ballar ens donaven en la capta llonganissa i beure. Així podíem resistir bé. Al mas Om de Malla hi vam dinar d’allò més bé. Hi vàrem fer una arrossada. Els masovers ens van guardar la capta en un racó de la casa per tal que no l’arrosseguéssim tot el camí. Tot seguit, vam continuar la ronda fins a fer-se fosc. Quan arribàrem a casa de nit estàvem molt cansats de caminar i ballar però érem prou joves i valents per tornar-hi l’endemà.
El diumenge de Pasqua a les vuit del matí vàrem anar a ballar a la vila de Centelles. Vàrem fer la cercavila i finalment ballàrem a la plaça del Mercat.
A la tarda vàrem anar a ballar al poble de Tona. Primer férem la cercavila i al vespre vàrem actuar en una sala ball anomenada “L’Orient”.
El dilluns de pasqua, al matí, vàrem ballar a totes les cases que hi havia un component de la colla, i també a algunes altres cases. A la tarda vam ballar a l’Aplec dels Ous del poble d’Hostalets. I aquí es va acabar la ruta de les caramelles.
Del que recollírem aquells dies en vam fer un berenar en una font amb la colla i els nostres familiars.
Havent passat les festes de Pasqua també fèiem alguna sortida per ballar a pobles de fora d’Osona. Durant els mesos posteriors a la pasqua de l’any 1943 i anteriors a la pasqua de l’any següent, fèiem algun assaig per no perdre el ritme. Els dies que assajàvem a la pineda de La Serra, venien dos nois que començaven a tocar el flabiol, eren en Joan Surinyac, del Pla, i en Pere Prat, de la Caseta. Llavors ells m’escarnien a mi quan tocava i d’aquella manera van aprendre els balls de bastons.
Quan vàrem sortir a ballar caramelles els dies de pasqua de l’any 1944, vàrem realitzar la mateixa ruta de l’any passat. Al cap de pocs dies d’haver passat la pasqua del 1944, les coses van canviar molt per a mi. Vaig haver d’incorporar-me a fer el servei militar. Em va tocar anar a Girona, al Regimiento de Infantería Alcántara 33. Quan vaig marxar de casa cap a la mili vaig posar-me l’harmònica i el flabiol a la butxaca pensant que em podrien fer servei. Llavors hi havia la segona guerra mundial i les coses estaven malament, sobretot pel que fa al menjar.
Abans de parlar d’aquesta guerra convé parlar una mica de la d’abans per entendre millor el moment històric en el que ens trobàvem. Doncs bé, durant el temps de la guerra civil espanyola, els governs feixistes italians i alemanys varen portar a Espanya tropes, avions i tota classe de maquinària de guerra per ajudar el General Franco a guanyar la guerra. Per aquest motiu a la segona guerra mundial, el govern espanyol els havia de correspondre enviant tota classe de vitualles, roba, i articles de primera necessitat. Paradoxalment, el que enviaven cap a aquelles terres feia molta falta aquí, ja que hi havia molta gent que passava gana.
A la “puta mili” també ens feien pasar gana. Aleshores jo de vegades allà a la companyia feia concerts i així els soldats es distreien i estaven contents. Vull deixar clar que fent la mili sempre vaig tenir bons companys.
Per la Pasqua de l’any 1945 jo estava fent la mili. La colla de ball de bastons va fer la ruta de les caramelles, més o menys com ja venia sent de costum. Es va donar el cas que també el flabiolaire Pere Prat de la Caseta tambés estava fent la mili. I per tant el flabiolaire que els havia d’acompanyar aquell any era en Joan Surinyac del Pla que assajant ho feia prou bé.
El matí del dissabte de vigília de Pasqua, varen sortir a ballar per diferents indrets de la Plana de Vic. En Joan Surinyac, però, quan tocava davant de la gent es posava nerviós. Feia veure com si seguís però no podia acabar bé el ball. El pobre Joan no trobava la manera de sortir-se’n. I la colla va decidir a contracor que havien de deixar-ho córrer aquell any. Però com que encara quedaven dos dies de caramelles per ballar, varen dterminar d’anar a trobar a l’alcalde de Els Hostalets, en Marcelino Cuní, “L’Estanquer”, i li varen explicar el cas en què es trobaven. Li van demanar que enviés un telegrama urgent al Coronel del regiment que jo estava servint i que digués del que es tractava. Doncs vet aquí que això es va complir.
Llavors feia pocs dies que tots els soldats de la meva companyia i jo estàvem destacats al poble d’Anglès (la Selva). Estàvem emplaçats en un local que era un cinema sense butaques. Allà el capità de la companyia em va fer avisar i em va dir que jo havia de marxar ràpid cap al meu poble per un assupmte de ball de bastons.
Vaig agafar un tren que feia el trajecte de Girona a Olot. Era un tren petit amb màquina de vapor i anava a poc a poc. Vaig baixar a Girona, i tot seguit vaig anar cap a l’estació de la línia de França. Allà en vaig agafar un altre també amb màquina de vapor que venia de Portbou. Aquest cop vaig haver de baixar a Granollers. I corrent com un boig vaig haver de travessar tota la ciutat per anar a l’estació del nord. Em va anar d’un pèl que se m’escapa l’últim tren que anava cap a Vic. Vaig baixar a Centelles quan era de nit. I vaig fer una hora de camí a peu per arribar a casa meva. Estava molt cansat. En aquell temps a les cases de pagès no hi havia telèfon. I per tant, per donar notícies o altres encàrrecs s’havien de fer personalment en el lloc.
El diumenge de Pasqua quan començava a fer-se de dia, tres bastoners de la colla varen presentar-se a casa meva, per comprovar si ja havia arribat aquella nit. Em vaig llevar d’una revolada i ens en vam anar tots quatre a peu. Ens vam ajuntar amb la resta de la colla i ens en vam anar a ballar a Centelles aquell matí. Vàrem fer la cercavila i seguidament vam ballar a la Plaça del Mercat. A la tarda vam ballar al poble de Tona, també hi vàrem fer una cercavila i després vam actuar en una sala de ball. El dilluns al matí vàrem ballar a les cases de pagès de Balenyà, i no vàrem deixar d’anar a ballar a cap casa en què hi visqués algun component de la colla. A la tarda vàrem ballar a l’aplec dels Ous dels Hostalets i aquí vam posar punt i final a la ruta de les camalleres. Evidentment, el desenllàç final va ser feliç per a tot el grup. Pel fet d’haver contribuït jo també a portar a bon terme aquella tasca també em sentia satisfet. I a més em van deixar gaudir d’uns dies de permís que se’m van posar la mar de bé. Jo poc em pensava llavors que després d’aquell any ja no tocaria més el flabiol pel ball de bastons fins trenta-quatre anys més tard. L’any 1953 en Pere Prat “En Caseta” hi va tocar el flabiol i tot seguit es dissolgué la colla.
Quan se’m va haver acabat el permís vaig tornar marxar cap a Anglès a reunir-me amb la meva companyia. Considero que tots els soldats de la companyia vam ser afortunats d’ensopegar aquell capità. Era molt bona persona.
En aquelles dates hi havia set quintes incorporades a l’exèrcit. Hi havia poc jovent al poble per fer les feines, i el capità va donar l’ordre que els soldats que volguessin anar a treballar a les cases que ho demanessin. Només calia que cada dia al vespre ens presentéssim per passar llista. Jo no vaig dubtar ni un instant i m’hi vaig apuntar. Vaig anar a treballar en uns terrenys de regadiu que posseïa una casa del poble. La gent d’aquella casa em donaven teca i algunes pessetes. De seguida van posar confiança en mi i em van deixar quedar a dormir cada dia.
Una bona part de soldats de la companyia treballaven a la terra o bé en una serradora de fusta molt important. Els que no sabien treballar o altrament no volien feina feien els diversos serveis de la companyia. Tots estèvem d’allò més ben organitzats. Quan els que treballàvem ens tocava fer alguna guàrdia, imaginària o altre servei donàvem un duro un soldat que no treballava habitualment per tal que ens fes la substitució. Allà tots anàvem bé. Els que treballàvem guanyàvem alguns diners, i els que no treballaven també dels serveis que feien. Com que molts soldats menjaven a fora de la companyia, els oficials es venien part de subministrament que rebien d’intendència.
Degut que hi havia pocs nois del poble, els soldats lligàvem amb molta facilitat amb les noies d’Anglès. Fins i tot alguna relació va tenir els seus fruits, perquè hi hagueren soldats que van arribar fins l’altar de l’església.
A primers d’octubre del 1945 la meva companyia va rebre ordres de traslladar-se a la caserna de Girona. Allà s’acabaria la llibertat que teníem. El dia que vam marxar ens vam agrupar tota la companyia a la plaça del poble, i allà va anar-hi molta gent a acomiadar-se. Hi hagueren plors també. Va ser molt emotiu. En motiu d’aquest acte vaig escriure un vers que el vaig titular: el recluta. La caserna de Girona hi hagué molta disciplina i poc de menjar. Els soldats que havíem estalviat alguns diners a Anglès podíem comprar aliments que necessitàvem. Però els soldats que no estalviaren, passaren gana. A mig novembre del 1945 una secció de soldats, entre els quals m’hi trobava jo, a càrrec d’un sergent, ens destinaren a Berga. Un cop allà, es demanaren voluntaris per fer de “cimileros” que consistia a responsabilitzar-se cadascú d’un mul. Jo m’hi vaig presentar i juntament amb els altres voluntaris em van fer anar a la cort on hi havia dotze muls i un cavall que era del capità. Quan feia quinze dies que ens estàvem a Berga, ens van agregar al batalló de caçadors de muntanya núm. 105 i vàrem desplaçar-nos cap a Sant Llorenç de Morunys (Solsonès). Els soldats van caminar vora uns 40 quilòmetres amb l’equipatge, el fusell i la munició a coll. Nosaltres “els cimileros” vam carregar-ho tot sobra les mules. Quan vam arribar a Sant Llorenç de Morunys, tot el batalló va ser repartit per diversos llocs del poble. Els soldats que portàvem els muls ens conduïren a la cort del forner del poble. Al costat mateix de la cort, hi havia un local on dormíem nosaltres i el caporal de la quadra. El comandant del batalló va voler fer ball el dia vuit de desembre de 1945, en motiu de la festa patronal d’infanteria. Aquest va demanar a l’amo d’un cafè per fer-hi ball. I l’amo s’hi va avenir. Però hi havia l’inconvenient que al poble no hi havia cap orquestra, ni cap mitjà per escoltar música. Aleshores es va ordenar que si hi havia algun soldat que sapigués tocar algun instrument que es presentés. De seguida en va sortir un de La Seu d’Urgell que tocava l’acordió, un de Terrassa que tocava el tambor i jo que tocava el flabiol. I així es va formar el tercet. Vam assajar sense cap solfa alguns balls que coneixíem, i el dia 8 de desembre, festa de la patrona, vam anar a tocar al cafè. A la cita van acudir-hi militars de diferent graduació i nois i noies amb ganes de divertir-se. El comandant va quedar tant content de la nostra actuació que ens va convidar a sopar a una fonda del poble.
En una casa molt gran als afores del poble hi havia la nostra companyia, i el caporal de la quadra cada dia al vespre, a l’hora anomenada de “retreta” portava la llista dels soldats de la cort i l’entregava el sergent de torn. Els serveis que havíem de fer els soldats de la cort es repartien entre la neteja de la cort, i la imaginària. Però ho teníem força ben muntat perquè al ser dotze soldats, ens tocava fer el servei d’imaginària cada dotze dies. La cort la netejàvem cada dia tots plegats i teníem cura casdascú del seu mul. Els muls els trèiem per tal que caminessin i anessin a beure aigua a la placeta cada dia. De vegades ens encarregaven que anéssim amb els muls a cercar llenya al bosc per dur-la després al batalló. També se’ns ordenava anar a buscar vitualles per al batalló a pobles encimbellats de dalt les muntanyes. Pobles com Tuixén, l’Abansa i Linyà. Com que el trajecte era llarg, el fèiem amb dos dies. Fèiem nit a la mateixa casa proveïdora, i l’endemà tornàvem carregats de productes per a la cuina.
Al mateix costat de la quadra on teníem els muls, hi havia una altra cort que l’amo de la casa, el forner, hi tenia tres muls, també. Els feia servir per anar a buscar llenya al bosc que utilitzava per fer foc, i a més a més, per treballar unes terres que tenia al costat del poble.
Nosaltres, a les tardes, trèiem els muls a pastorar vora el riu Cardener. Allà hi havia molta herba i les bèsties menjaven prou bé. Mentre dúiem els muls dels militars, alhora, solíem endur-nos els del forner. Així, d’aquesta manera, els seus muls menjaven i ells rebien com a compensació pa i diners. Tots anàvem bé. Fins i tot, no fèiem gairebé mai servei d’armes, i en canvi, tots els dies anàvem a berenar a una taverna del poble.
Llavors era temps de “maquis”, i a vegades, algunes patrulles de soldats del batalló havien d’anar per allà les muntanyes per veure si veien alguna persona suspitosa. A finals de la guerra civil espanyola, els republicans, amb la retirada, varen refugiar-se a França. Els franquistes els anomenaven “los rojos”. Varen ser mils de persones que van entrar a França per exiliar-se. Allà, el govern francès els van acullir en camps de refugiats a les platges, prop de Perpinyà, havien de viure a la sorra, a l’aire lliure, sense cap mena de casa per eixoplugar-se. Hi havia persones de tota mena, homes i dones de totes les edats, i criatures. Varen patir molt fred i gana. Moltes d’aquelles persones van emigrar cap a Mèxic, d’altres es van quedar allà on van poder dins de França. Als soldats, el govern francès els va oferir dues opcions: o bé triaven anar a lluitar amb l’exèrcit alemany a Rússia, o bé, tornar a Espanya. Els que van tornar foren enganyats i es convertiren en maquis. Els van dir que havien de passar la frontera per la Vall d’Aran i així entrarien a Espanya tranquils perquè allà ja hi trobarien republicans com ells que els ajudarien. Però quan van ser a la Vall d’Aran, no hi van trobar ningú, i es van haver d’espavilar. “Els maquis” eren uns guerrillers ben armats, que es van apoderar d’uns quants pobles aranesos. S’amagaven entre les muntanyes i baixaven a cercar menjar a les cases de pagès quan els convenia. Però quan les tropes franquistes s’assabentaren que a la Vall d’Aran hi havia maquis, hi enviaren guàrdies civils, a més de soldats. Hi van haver enfrontaments a trets, i baixes a tots dos bàndols.
Els maquis tenien els seus amagatalls a l’alta muntanya, i el seu objectiu era anar guanyant terreny. Però els franquistes van aturar el seu avanç perquè els buscaven per tot arreu i de mica en mica els liquidaren.
A primers de maig del 1946, el batalló de caçadors de muntanya núm. 105 es va dissoldre. I Aleshores els soldats es van repartir a diversos llocs de Catalunya. En una secció de trenta soldats hi anàvem quatre dels que ens havíem cuidat dels muls. Ens van portar al regiment d’Infanteria Ultònia núm. 59 a les casernes del Bruc, a Pedralbes, (Barcelona). Un cop vàrem ser allà, ja se’ns acabà la bona vida. Al costat de l’entrada a les casernes hi havia un palau on hi vivia el coronel del regiment, que no era pas gaire bona persona. Recordo que tenia una creu negra que la solia portar amagada. Un soldat xofer el solia portar amb cotxe a tot arreu. I si sortia de Barcelona s’enduia un assistent guarda-espatlles amb metralleta.
En aquell regiment imperava la disciplina per damunt de tot. Hi havia poca cosa per menjar. I el poc que hi havia era dolent. Els cuiners anaven al Mercat del Born de Barcelona a buscar el gènere de rebuig, i el peix que ja estava passat ho feien bullir a les calderes. I després cap als menjadors. Potser a causa del peix passat hi van haver soldats que van emmalaltir de tifus, i alguns van morir.
Els llits que hi havia per dormir eren uns cavallets de ferro amb quatre fustes a sobre. Estava infestat de paparres. A la nit sortien dels bastiments de les finestres a pessigar-nos i no es podia dormir tranquil.
Era dur fer de soldat en aquell temps, i encara més si eres català. Els soldats que érem catalans solíem parlar un xic d’amagat dels nostres superiors, perquè hi havia alguns que si ens sentien ens deien: “Hablais como los perros!” I no cal dir-ho, allò ens feia molta ràbia.
Dels trenta soldats que havíem vingut del Batalló de Caçadors de Muntanya Núm. 105, vuit ens va tocar anar en una companyia de canons antitancs, que eren de fabricació alemanya. En aquella companyia hi havia un sergent que extremeny, es deia de cognom González. Aquell home semblava analfabet o ho feia veure. Quan passava llista, la majoria dels noms dels soldats catalans no els sabia llegir. Alguns deien que aquell sergent li havien donat els galons perquè quan estava a la guerra civil espanyola havia destacat amb alguna cosa, potser només per haver estat en el bàndol guanyador. Un dia que fèiem teòrica d’un canó al pati de la caserna, em va fer una pregunta. Va assenyalar una peça del canó i em va demanar-ne el nom. Jo li vaig contestar que mai havia vist un canó com aquell i que per tant jo no ho sabia. Allà també hi havia un caporal català, fill de Sabadell, que quan es va acabar la sessió de teòrica, em va dir que aquell sergent tenia “molta mala llet”. I em va comprometre a deixar-me un catàleg d’instruccions en el qual hi havia dibuixos de les peces i ho explicava tot molt detalladament. I també em va informar que hi havia la possibilitat de poder adquirir un llibre per consultar-lo sempre que volgués, atès que tot sovint es feia teòrica sobre els canons. I així ho vaig fer. El proper dia de teòrica jo ja anava ben preparat. I el senyor sergent quen em va fer la pregunta jo ja vaig saber-li respondre. Em va dir: “Que es esto?” i jo vaig contestar-li: “Un hidráulico que sirve para equilibrar el peso del cañón”. Però ell va contestar: “Por qué coño dices esto!? Sirve para equilibrar el peso del cañón!” I aleshores dubtà. Després, el caporal sabadellenc va intervenir i li va dir que jo havia respost correctament, i servia pel que jo deia. Aquest fet evidencià que aquell pobre home era una mica ignorant. Uns dies més tard, tot fent teòrica, el sergent em va cridar per un cognom estrany, ja que no sabia pronunciar “Prims”, i em va ordenar el següent: “Explicales tú para que sirven las piezas del cañón”. Jo com que ho tenia ben estudiat no hi vaig tenir cap inconvenient.
Un dia a les 7 del matí ens van fer formar a tot el batalló a l’esplanada de les casernes per fer gimnàs. El comandant del batalló estava en un balcó dirigint el gimnàs, quan veia algun soldat que s’equivocava, cridava com un boig i deia: “Tú, desgraciado, que descansados se quedarían tus padres cuando te fuiste a la mili!!!”
En aquell regiment donaven permís el cap de setmana, de dissabte a dilluns per a tots els soldats que no estaven de servei. El dilluns, però, ens havíem de presentar a la caserna per passar llista. Per tant, els soldats que vivíem molt apartats de Barcelona, no podíem disfrutar del permís, perquè no teníem temps de ser a l’hora a la caserna. Si jo tenia servei, pagant un duro (cinc pessetes) me’l feia un altre company. Així, cada setmana anava a casa a buscar aliments. El dilluns agafava el primer tren que baixava de Vic. Després, baixava a la parada del Clot de Barcelona i agafava el metro fins a la Plaça d’Espanya. I corrents cap a la caserna.
Als militars els interessava que afgaféssim el permís perquè ells es quedaven el xusco. S’ha d’entendre que llavors el pa anava molt escàs. Nosaltres, els soldats, a la caserna havíem de fer diversos serveis i la instrucció. De vegades tocava fer vigilància una esquadra formada de quatre soldats i un caporal. Es patrullava pel mig de Barcelona. Un dels privilegis que teníem era l’entrada de franc en el cinema, i fins i tot d’altres establiments públics. També, una altra tasca que teníem encomanada era fer guàrdia a la presó Model de Barcelona, o bé a la presó de dones. Allà hi havia unes normes molt sèries de vigilància i no es podia escapar ningú.
El dia 28 de juliol de 1946 van llicenciar la meva lleva, la del 44, i ja es va acabar la “puta mili”.
Jo, durant la meva vida, mai he tingut mandra per fer les diverses coses, així com tampoc manies per canviar de feines o d’oficis. Quan era petit, recordo que m’agradava molt d’anar a col•legi. Només hi podia anar a l’hivern perquè quan ja venia el bon temps, em feien anar a guardar el bestiar a la pastura. Així, doncs, no vaig poder estudiar el que hagués volgut perquè ben aviat vaig haver de posar-me a treballar a les feines de pagès. De tota manera, sempre m’he espavilat per guanyar-me la vida, i mai m’ha agradat anar als bars a passar el temps inutilment.
L’any que es va acabar la guerra civil, el 1939, en tros de terreny de casa hi vaig plantar patates, a compte meu. Quan les vaig collir les vaig anar a vendre al mercat de Vic. Amb els diners que me’n vaig fer, vaig comprar una vedella petita. Quan la vedella fou ja una vaca, la vaig vendre i vaig comprar llavors un parell de vedells en una fira de Prats de Lluçanès. Aquests vedells varen créixer tot pasturant pel bosc.
L’any 1947, la meva família van anar a viure a una casa de pagès al poble de Vallromanes (Vallès Oriental). Jo vaig anar a viure a dins el poble de Centelles amb un meu germà, de nom Llorenç. Llavors aquells vedells ja s’havien convertit en dos bous per fer-los llaurar. Aleshores me’ls vaig vendre i amb els diners de la venda vaig comprar un petit ramat d’ovelles. Les cuidava jo mateix. Quan estava amb el bestiar solia tocar el flabiol, i també l’harmònica. Ho feia per distrueure’m. També, de vegades, escrivia alguns versos.
A mesura que passava el temps, el ramat es va anar fent més gros, i jo a la comarca d’Osona arrendava cases de pagès que hi hagués terreny de pastura per mantenir aquell bestiar. Vaig arrendar quatre cases, eren: la Rovira de Centelles, el Mas de Balenyà, l’Estebanell de Tona i el Puig de Malla (pronunciat Maia). Jo, tot sovint canviava el ramat de casa tot passant pel camí ral.
A Centelles hi havia un capellà “vicari” de nom Lluís Albrich, es cuidava del centre parroquial, dirigia un cor de nens, als quals els ensenyava a cantar diverses cançons catalanes, i quan arribava pasqua, sortien a cantar caramelles. L’any 1948 a aquells nens els va ensenyar a ballar uns ballets típics de Catalunya. Ell tocava el piano per ensenyar-los a ballar, però per sortir a ballar per a les caramelles i fer la ruta, feia falta algú que toqués algun instrument. Aleshores, va demanar-me si podria anar-hi a tocar el flabiol. Li vaig contestar que ja podia comptar amb mi.
Els vespres jo anava al seu despatx per assajar. Ell m’ensenyava els balls tocant el piano, i jo amb el flabiol l’anava seguint. Em va ensenyar uns quants balls: el ball de Campdevànol, l’Hereu Riera, el Ball de Cintes de la Garriga, el Ball de Ballestes, el Ball de Nans de Berga, i alguns altres ballets, que ballaven els petits i ara no recordo. Així, doncs, aquell any vàrem sortir a cantar i ballar per les caramelles de Pasqua.
A més de la Pasqua, també fèiem altres sortides en festes ben assenyalades. Un any també va venir a tocar el violí un músic que es deia Francesc Solà “En Viperris”. Pobre home! Encara ho recordo com si fos avui. Quan estàvem fent la cercavila, allà en un carrer que no estava asfaltat, es va entrebancar amb una pedra, i va caure sobre el violí, amb tanta mala sort que se li va trencar. Llavors em vaig quedar tot sol tocant el flabiol. Vàrem seguir actuant fins l’any 1964, moment que el mossèn esmentat es va haver de traslladar a la parròquia del Figaró (Vallès Oriental).
En aquell mateix període d’anys que vaig tocar el flabiol amb aquell grup de nens que feien ballets, també anava a tocar amb els gegants de Centelles, i de vegades venia un músic a tocar el tambor a acompanyar-me quan jo tocava el flabiol.
El dia 25 d’octubre del 1952 em vaig casar amb la meva xicota, de nom Lola. O més ben dit, ens van casar. Si volem ser precisos. Vàrem anar a viure en una casa de lloguer al poble de Centelles.
El març de l’any següent, vàrem anar a viure al poble d’Hostalets de Balenyà, també en una casa de lloguer. I tres anys més tard vaig comprar un ciclomotor Mobilette francès, per anar a la feina. Va ser el primer que va haver-hi al poble.
L’any 1958 un exbastoner de nom Jaume Casanoves que havia ballat a la colla de Ball de Bastons d’Hostalets de Balenyà, es va casar amb una noia de Centelles. I es van quedar a viure allà al poble. L’any 1959, en el centre parroquial, hi havia un Esbart Dansaire de nois i noies, i en Jaume Casanoves, va organitzar una colla de ball de bastons. Ell mateix va ensenyar a ballar als nois i a les noies, tots junts. I els acompanyava tocant el flabiol en Pere Prat “En Caseta”. Quan varen haver passat un parell d’anys, es van crear dues colles de bastoners. Aleshores, jo també vaig anar a acompanyar a una colla tocant el flabiol. Alguna vegada, en Pere i jo tocàvem plegats.
A Centelles, en aquell temps, es van trobar uns escrits que deien que per allà el 1880 hi havia hagut una colla de ball de bastons. En aquell temps hi tocava el flabiol en Lluís Morell, fill d’una casa de pagès que es deia el Fitó, del municipi de Seva (Osona).
Aquells bastoners, segons deien els escrits, anàven amb la següent indumentària: pantalons i armilla negres, faixa i barretina vermelles, camisa blanca, espardenyes de pagès de betes negres, i camals vermells amb cascabells.
Jo durant els anys que vaig tenir el ramat a la comarca d’Osona, els hiverns hi vaig passar molt de fred, atès que la boira baixa sovint s’ajeia a la plana i provocava glaçades. Sempre dèiem amb la meva dona: Si ens hem de fer una casa, l’hem de fer al poble de la Garriga perquè hi ha un clima més sec i no hi ha mai boira baixa. I així ho vam fer uns anys més tard. L’any 1960 vàrem comprar un solar per edificar i un any més tard ens hi vam fer una casa de planta baixa amb garatge i espaiós per tots els costats.
L’any 1962 hi vàrem anar a viure, va ser l’any que el dia de Nadal va fer una nevada d’un metre d’alçària a tot el Vallès i els seus contorns. Les persones més grans deien que mai havien vist una nevada com aquella.
Llavors em vaig vendre el ramat. Sí. Vaig canviar de feina. Vaig anar a treballar amb uns paletes, quatre mesos, però la feina no m’agradava. Jo pensava: -El que m’ha agrada de debò és la música, la natura, i sobretot, les flors. Això sí que és bonic per a mi.
Dit i fet. Em vaig decidir d’anar a aprendre l’ofici de jardiner. Vaig fer d’ajundant d’un jardiner de l’Ametlla del Vallès i més tard, d’un altre de La Garriga. Quan ja vaig saber-ne una mica de l’ofici em vaig posar a treballar pel meu compte. Vaig agafar la feina de diversos jardins i quan en vaig tenir força, vaig treure’m la llicència fiscal de jardineria.
L’any 1967 vaig treure’m el carnet de conduir i vaig comprar un cotxe nou de marca Renault 4L de matrícula B-637487. L’esmentat cotxe el feia servir de furgoneta per dur diverses coses de l’ofici. Quan ja no donava a l’abast, de feina que tenia, vaig haver de llogar un parell d’homes. I és clar, també vaig haver de comprar més eines.
A l’any 1972 vaig comprar un camió amb bolquet de la marca Avia i matrícula B-4503-BW. I també vaig comprar algunes petites màquines per treballar millor. Tot anava força bé. L’empresa anava de mica en mica progressant. Llavors ja podia fer feines de més envergadura.Un a d’aquelles feines que vam fer entre d’altres, va ser en el temps del famós futbolista holandès Johan Cruiff, jugador del FC Barcelona. Vàrem construir el camp de futbol i els jardins del Montanyà del terme municipal de Seva (Osona). En Leiro era el cap de totes les feines que es feien per allà, però es deia que el camp de futbol el pagava el FC Barcelona.
Jo vaig seguir tirant l’empresa endavant, fins que em vaig jubilar a l’any 1988, moment que vaig tancar l’empresa. Vaig vendre’m el camió, i algunes màquines. Després d’haver-me jubilat, vaig quedar-me uns quants clients, els més bons, i tot sol els anava cuidant el jardí. M’ho combinava com jo mateix volia. I així d’aquella manera també em distreia. També vaig seguir cultivant l’hort de regadiu per tal de tenir verdures fresques i vianda bones. Mireu si n’hem fet via en poc tros de llegir aquest llibret, però la vida m’ha semblat, encara, que ha passat més de pressa.
A la Garriga hi havia una senyora de nom Rosa Pla, que es cuida d’organitzar viatges a través de l’agència Alemany de Vic. La meva muller i jo ens hi vàrem apuntar. És clar que sí. Fèiem viatges a tot Espanya i per tot arreu. El primer viatge que vàrem fer va ser a Astúries i Galícia. El vam fer amb autocar. Amb una setmana vam visitar diversos llocs turístics d’aquestes dues comunitats. Recordo que un dia vam anar a visitar Santillana del Mar, i en una botiga d’objectes hi havia “flabiols”. I vet aquí que en vaig comprar un. Mentre viatjàvem amb l’autocar vaig anar provant com sonava aquell instrument. Sonava bastant bé, però la distribució dels forats era diferent dels flabiols de Catalunya. I al principi no sabia pas com fer-lo sonar. Però tot tocant li vaig trobar la manera. I llavors vaig poder tocar algunes cançons. De totes les persones que hi havia a l’autocar, cap estava assabentat que jo sabia tocar el flabiol. Jo els vaig dir que a casa en tenia un que el sabia tocar més bé. Em van dir algunes persones que el proper viatge el portés perquè els agradava escoltar-lo.
Nosaltres vàrem quedar contents d’aquella excursió, ja que les persones d’aquell grup vàrem anar sempre molt ben avinguts. I des d’ençà que sempre més hem anat fent viatges amb la mateixa colla. Hem estat a tota la península ibèrica, exceptuant el País Basc, hem viatjat a les iles Balears, les illes Canàries, a Ceuta, així com també a bona part d’Europa. No a tots el viatges hem tingut grans anècdotes per explicar, com la que he dit abans, però sí que us en diré alguna de divertida més endavant.
L’any 1976, vàrem comprar un apartament amb dos garatges a palamós (Baix Empordà) en el qual hi solíem anar els caps de setmana i alguns dies a l’estiu. Més tard ens en vam comprar un altre. A la Lola li agrada anar a la platja i cal que tothom estigui ben content a la família, oi?
A L’any 1976 al poble de Santa Maria d’Oló (Bages) es va organitzar la primera Trobada Nacional de Bastoners de Catalunya. I nosaltres, la colla d’Hostalets, hi vam participar. Vuit colles van ser les que s’hi van aplegar en aquella bonica jornada. D’aleshores a ençà s’ha fet una trobada anual, però en un poble bastoner diferent. El requisit és que hi hagi al poble colla o colles de bastoners. L’any 1977, un any més tard, la trobada es va fer a Centelles (Osona) en què hi participaren ja tretze colles. Em va fer molta il•lusió que Centelles, el poble on vaig néixer, acollís la segona Trobada Nacional de Bastoners de Catalunya. Si quan vaig començar a acompanyar els balls de bastons m’haguessin dit que un dia farien una trobada de bastoners a Centelles no m’ho hagués cregut. I mireu!
Durant l’octubre de 1978 vàrem fer un viatge amb autocar cap a Portugal. En el decurs del viatge va haver-hi un petit problema abans de creuar la frontera. Vam aturar-nos aa una benzinera a fer gas-oil, i es va donar el cas que se’ls havia acabat. El xofer va dir que quedava poc combustible al dipòsit. Vàrem entrar a Portugal amb el neguit al cos. Ja era llustre i no es trobava cap benzinera enlloc. Valga’m Déu! Vam passar per un lloc que hi havia unes quantes cases, i junt amb el xofer, i un home del grup varen anar a veure si trobaven combustible. Per sort, una d’aquelles cases tenien tractor. Vàrem treure gas-oil del dipòsit i el varen posar en un bidó per dur-lo després a l’autocar.
La majoria de les persones d’aquell grup eren dones, i n’hi havia que ja eren d’una edat avançada. Mentre aquells dos homes eren a la recerca de gas-oil, algunes persones començaven a estar frisoses i mormolaven que tenien certa por que a la nit ens hauríem de quedar-nos a dormir dins l’autocar. Un company de la colla va dir-me a cau d’orella: -Josep toca el flabiol, que es distreguin...
Vaig treure el flabiol de la bossa i vinga a tocar com mai! Alguns, llavors, van començar a cantar i a explicar acudits. I d’aquella manera es va distreure el personal. Quan l’autocar va estar preparat per marxar, vàrem continuar el viatge cap a Fàtima, i tot va acabar bé. Tot va bé si acaba bé, com resa la dita popular.
L’any 1979, després de vendre’ns el de Palamós, vàrem comprar un apartament a primera línea de mar al poble de Sant Antoni de Calonge (Baix Empordà). A vegades hi anem. Allà ens hi trobem molt bé.
He dit ja abans que us contaria anècdotes dels viatges. Doncs bé, aquesta n’és una que va passar el setembre de l’any 1980 a la tornada d’un viatge a Anglaterra. Amb la colla de la Garriga vam anar a visitar la Gran Bretanya i ens ho vam passar molt divertit. Jo portava l’harmònica i el flabiol a la butxaca per si de cas... Perquè, com ja heu vist, mai se sap quan toca fer un concert, i cal, doncs, estar-ne sempre preparat. Quan vam anar a l’aeroport de Londres per agafar l’avió de tornada que tenia previst enlairar-se a les dotze de la nit, me’n va passar una de bona. Allà en una sala de l’aeroport quan passàvem els del grup en fila pel portal de detector de metalls, va sonar de sobte una alarma. Un policia anglès em va fer aturar i em va escorcollar de dalt a baix. Devia creure que portava alguna arma, però va quedar ben fotut. Quan va veure que la suposada arma que em treia de la butxaca no era res més que l’harmònica. Atès que era un objecte de metall els mecanismes de seguretat l’havien detectat.
En aquell moment vaig tenir un ensurt, vaig pensar: -Ai, Josep, que hauràs de quedar-te a dormir a Anglaterra! Els companys del grup van quedar parats en un primer moment en veure el que em passava, però després aquest fet va provocar més d’una rialla. Què et sembla! Subsanat aquest entrebanc, vàrem pujar dalt de l’avió amb la tranquil•litat i el gust de tornar cap a casa.
Una altra anècdota digna d’explicar va succeir el juny del 1981 quan vàrem anar a Suïssa. Vàrem anar-hi a través de l’agència de viatges Alemany. La colla de la Garriga fèiem tots junts un total de quaranta-cinc persones i amb autocar vam recórrer d’un cantó a l’altre per Suïssa. Per cert, tot sigui dit de passada, és un país molt bonic per la seva verdor. Bé, doncs, com deia, d’entre la gent que viatjava a l’autocar hi havia un home que li deien “En Tió”, que ara us n’explicaré una que em va passar amb ell. També, ens acompanyava un xicot que ens feia de guia i d’intèrpret, el qual ens va acompanyar en una nit per Ginebra. En una sala de festes en què vam anar, hi havia un noi que tocava el teclat, una noia que tocava l’acordió i a més hi havia un músic que tocava un instrument típic suís, semblant a una pipa, que media uns tres metres de llarg i s’aguantava a terra. A mitja actuació aquell músic va agafar aquell instrument i mentre l’aguantava pel mig, deixava provar de tocar-lo a les persones que volien. Alguns en treien algun so d’altres per més que bufaven no en treien ni una nota. Aleshores quan vaig tenir l’oportunitat de provar-ho jo. Aquell instrument me’l vaig mirar ben bé. Tenia una boquilla com el trombó de vares. Vaig acostar-hi els llavis i els hi vaig comprimir ben fort. Vaig col•locar els dits als forats i vaig començar a tocar l’escala, des de les notes greus fins a les més agudes. Mentre tocava aquell músic feia pujar l’instrument fins que va quedar ben dret. Els va anar bé per fer una mica de comèdia i fer riure la gent. Aquell parell de músics van quedar ben bocabadats quan van veure que d’aquell instrument en feia sortir notes tan altes, i de tan fort que tocava, gairebé n’eixia fum. Aquells músics a través de l’intèrpret van demanar on havia après a fer sonar aquella trompa. I jo els vaig contestar que era la primera vegada que en veia una. En acabat, “En Tia” va dir-me en broma: -Sabíem que eres campió de flabiol, però no de trompa.
A l’any 1983 vàrem comprar –amb idea d’invertir- dues parcel•les per edificar a l’urbanització Residencial Park del municipi de Massanet de la Selva. Deu anys més tard, les vam vendre. En vam treure una bona picossada!
L’any següent, el 1984, vàrem comprar un cotxe nou. Un Ford Fiesta, matrícula B-0056-FB.
A Arbúcies el dia 1 de novembre del mateix any, es va celebrar per primera vegada la Festa del Flabiol a Arbúcies (La Selva). La festa la va organitzar el flabiolaire Rafael Mitjans, membre d’una entittat folklòrica anomenada “Els Garrofers” A.C.P. de Mataró (Maresme). La festa es va fer en col•laboració amb l’Ajuntament d’Arbúcies, i des de llavors, cada any, a finals d’octubre es fa la festa. Es va escollir el poble d’Arbúcies, perquè a la zona de les Guilleries, sempre hi havia hagut bons flabiolaires.
A la festa hi participen diversos flabiolaires, de diferents indrets de Catalunya, així com de les illes Balears, i de la Catalunya Nord. També hi participa en Pau Orriols de Vilanova i la Geltrú, que és un conegut intèrpret de flabiol i fabricant d’instruments tradicionals. Durant la festa de 1991 li vaig preguntar si em podia fer un flabiol nou, ja que el que feia servir era molt vell i un xic corcat. En Pau em va dir que sí, i que me’l faria de ginjoler. En va predre les mides i en feu una rèplica. Li estic molt agraït, ja que va tenir la gentilesa de regalar-me’l. I cal remarcar que està molt ben afinat.
L’any 1977 va morir el dictador Franco i va entrar la democràcia a Espanya. Aleshores, unes persones d’un partit polític quan hi hagué eleccions em van demanar per ballar el ball de bastons a la pista d’hàndbol de la Garriga. Jo aleshores acompanyava la colla dels bastoners de Centelles. I vam acceptar-ho. Així, doncs, amb aquesta colla vam actuar.
A Hostalets de Balenyà, l’any 1953, la Colla de Ball de Bastons va plegar. Es va haver d’esperar 33 anys perquè Balenyà tornés a veure aquests balls populars. L’any 1986 a Hostalets es va organitzar un Esbart Dansaire que dirigia Elena Casadesús de Cal Carreter. Es ballaven diversos ballets típics catalans, a més de balls de bastons. Començaren a ballar nois i noies junts, cosa que fou una novetat en els balls de bastons, ja que abans no s’havia vist mai. Els acompanyava el flabiolaire Pere Prat.
L’any 1987 es va fer la XII Trobada Nacional de Bastoners de Catalunya al poble de Masquefa (Anoia). Varen participar-hi cinquanta-cinc colles. En aquella trobada, hi varen ser presents els Bastoners de Centelles. Teníem l’hora donada de trobada a les 9 del matí, per esmorzar, en un pla a l’aire lliure, a l’entrada d’aquell pla hi havia un grup reporters de la Televisió de Catalunya. Quan la Colla de Bastoners de Centelles passàvem per l’indret on hi havia les càmares ens varen demanar si podíem ballar, ja que així ens podríem filmar i sortiríem aquell mateix dia per la televisió. Els vàrem dir qe no hi havia cap inconvenient. I així va ser com al Telenotícies del vespre ens van poder veure per tot Catalunya. Jo vaig sortir en primer pla amb la faixa i la barretina encarnada tocant el flabiol.
En un dissabte del mes de juliol del 1989 al Camp d’esports d’Hostalets de Balenyà es va organitzar una festa folklòrica en què hi vam actuar diversos grups dansaires catalans. Llavors s’escaigué en les dates del Festival Internacional de Cantonigròs i un grup dansaire letó que hi participava va venir a actuar a la festa d’Hostalets. Els Bastoners d’Hostalets havien d’actuar però el flabiolaire Pere Prat estava malalt. Llavors em van trucar per a substituir-lo. Jo em trobava amb la meva dona passant uns dies a l’apartament de Palamós i vers a aquell cas m’hi vaig avenir a col•laborar. Vaig desplaçar-me amb cotxe fins a Hostalets per tocar el flabiol. Els components de la colla van estar molt contents de la meva presència, ja que va permetre que poguessin ballar.
L’any 1989 per la segona quinzena del mes de juny, els components del cor “L’Aliança” de la Garriga varen organitzar un viatge de dos dies amb autocar per tal de visitar el Monestir de Pedra i Saragossa. La meva muller i jo vam ser-hi convidats. Quan passàvem amb autocar pels volts de Saragossa, vaig fer un concert amb el flabiol i l’harmònica. Vaig interpretar “El Sitio de Zaragoza” entre d’altres peces. I per acabar de completar la meva actuació vaig interpretar “L’Hereu Riera” insuflant aire pel nas. La majoria de les persones del grup no estaven assabentats que jo tocava el flabiol i l’harmònica i varen dir-me: “Ho neies molt amagat això”. I jo els vaig contestar: “És que no s’acostuma a fer propaganda de certes coses. El Director del cor va dir: “Quan organitzem un altre viatge ja podeu comptar que hi esteu convidats”.
El dia 31 d’agost de 1991, durant la festa major de Centelles, el cap de la Colla de Ball de Bastons, va convidar a cinc colles més. Vàrem fer la cercavila, i al final vàrem ballar a la plaça del poble on els bastoners em van retre homenatge en agraïment per la llarga trajectòria de flabiolaire. Allà mateix, el batlle del poble, el Sr Josep Rovira i Montanyà em va lliurar una placa amb la corresponent inscripció. Com que jo no n’estava assabentat, aquell acte a més de sorprendre’m em va fer emocionar d’allò més. Vaig agrair a tothom la seva gentilesa. I he de dir amb tota convicció que la bonica Vila de Centelles sempre la duré al meu cor. Quants records tinc d’aquesta terra!
El dia 20 d’octubre de 1991 a Escaldes-Engordany (Principat d’Andorra) van celebrar una festa bastonera. Varen actuar-hi vuit colles de bastoners de Catalunya, eren aquestes per ordre alfabètic:
Barcelona (Barcelonès)
Canyet Badalona (Barcelonès)
Castellar del Vallès (Vallès Oriental)
Centelles (Osona)
L’Arboç (Baix Penedès)
Llorenç del Penedès (Baix Penedès)
Prats de Lluçanès (Lluçanès)
Sant Joan de Vilatorrada (Bages)
Vàrem fer cercaviles i demostració a la plaça Coprínceps. Jo, a banda de tocar el flabiol a les ballades, vaig fer un concert de flabiol i harmònica a dins l’autocar amb la colla per tal de no perdre el costum. D’aquella manera no es trobà el viatge tan llarg.
JO sempre he tingut passaió en el tema del ball de bastons i flabiols, i per tal que segueixi la tradició, l’any 1992, vaig escriure un opuscle que té per títol “Memòries d’uns flabiols”. Aquest llibre parla sobretot de la meva passió: el flabiol. I tot sigui dit de passada, en vaig fer bona venda. A Hostalets hi tenia un bon representant que me’n va vendre força, el bon amic Àngel Serra.
L’any 1994 vaig gravar un casset amb dotze cançons escollides per una cara i per l’altra hi vaig gravar el repertori de ball de bastons. Tenir els balls gravats en una cinta de casset pels bastoners era pràctic per a mi perquè així m’estalviava d’anar als assajos.
Un dia el Sr Rafael Mitjans, membre de l’entitat folklòrica “Els Garrofers” ACP de Mataró, em va proposar, per fer un vídeo dels bastoners d’Hostalets de Balenyà, però no amb els actuals, sinó que amb els que havien ballat l’any 1945. O sigui que ja havien passat cinquanta anys. Molts anys. Jo li vaig dir que miraria de convocar-los per reunir-nos un dia en un lloc determinat, per parlar d’aquell assumpte. I així ho vam fer.Tots vam estar d’acord de posar-ho en marxa. Vam quedar entesos per assajar a una hora a casa d’un bastoner, i tot i haver estat mig segle sense ballar, de seguida va començar a rotllar tot plegat, com si això del temps fos una simple enganyifa. El banderer, l’Àngel Serra, portava la Senyera i voltava com una baldufa encara. Que bonic que va ser. I quin fart de riure ens vam fer. Ens miràvem plens de joia. Potser els balladors no eren tan àgils com en sa joventut, és clar, però tots els bastons picaven acompassats, tots els balladors restaven alineats, i tots els balls sortien a la perfecció. Semblava que mai no havien deixat de ballar.
Ens posàrem d’acord amb en Rafael Mitjans per anar el dia 3 de juny de 1995 al Santuari de l’Ajuda de Balenyà a ballar. També ens acompanyaren la colla de bastoners de nens i nenes dels Hostalets de Balenyà que dirigia l’Elena Casadesús i els tocava el flabiol en Pere Prat.
Allà es varen presentar uns senyors de l’Agrupació Folklòrica d’Osona a filmar-nos, entre els quals hi havia en Jaume Ayats. També hi havia en Rafael Mitjans de Mataró. Quatre dies més tard ens van lliurar la cinta de vídeo. I per cert, va sortir molt bé. Ens la van regalar i els ho vam agrair molt.
La colla de bastoners veterans de Balenyà durant els sis mesos que mancaven, per acabar-se l’any 95, vàrem fer sortides a ballar en diversos pobles. I vam tenir molt d’èxit. Tots els componenst de la colla érem homes fills de cases de pagès de Balenyà i arribàvem a la ratlla de seixanta anys d’edat, i tots estàvem casats.
La primera sortida que vam fer va ser el dia 29 de setembre, dia de la festa major de Vallromanes (Vallès Oriental). També hi van venir les nostres dones a la festa, a totes les sortides que fèiem venien de companyia.
Als llocs que actuàvem no els cobraven res, únicament ens donaven el dinar, allà vàrem ballar i dinar en un local que s’hi celebraven festes. Hi havia l’alcaldessa i la resta d’autoritats presents. Molt públic els va agradar la nostra actuació, al veure com una colla d’homes ja molt grans encara anaven lleugers i ballaven molt bé. Aquella diada vàrem ser molt aplaudits.
El dia 31 d’octubre vàrem anar a ballar al poble d’Arbúcies. Era el dia de la Festa del Flabiol. El matí vàrem fer la cercavila junt amb els gegants i els flabiolaires. Al migdia vàrem ballar a la plaça de l’ajuntament on hi havia molt de públic. Eixint de l’acte vam topar amb uns senyors que ens van convidar a ballar al poble de Riudarenes (La Selva). Vam quedar per anar-hi el dia 20 de novembre, data en què hi tenia lloc una fira d’arts i oficis. Tot seguit, vam anar a dinar en un restaurant tots els que havíem participat a l’acte, flabiolaires i geganters junts.
Tal i com havíem quedat amb aquells senyors de Riudarenes el dia 20 de novembre, la colla de bastoners ens hi vam presentar. Feien la fira a la plaça. La plaça era plena de gom a gom. I en un racó hi havia escenari de fusta. Allà vam ballar-hi. Al migdia vàrem anar a dinar a un restaurant a fora del poble. Havent dinat, a la tarda, vàrem tornar a actuar dues hores més.
En aquell poble hi havia persones que no havien vist mai a ballar un ball de bastons. Els va impressionar molt. Quan vam acabr d’actuar, se’ns acostà una senyora que, segons va dir, era de Cardedeu (Vallès Oriental), la qual ens confessà que no havia vist mai un ball semblant. Tot xerrant, i ben animada, ens va dir que al seu barri feien una festa al carrer i que faria molt de goig amanir-ho amb una actuació com la nostra. I dit i fet. Com si fóssim els més joves i valents bastoners de tot Catalunya vam quedar per anar-hi el dia 15 de desembre de 1995. La tarda del dit dia vàrem fer la nostra actuació. Després de la’ctuació vam fer un bon sopar. I havent sopat, au, tornem-hi! I vam ballar fins a cloure la festa.
Aquella sortida va marcar un abans i un després en la colla dels vells bastoners. Aquella sortida va ser l’última, malhauradament. A partir de llavors ja hi va haver alguna baixa per malaltia, i com que de reserva no n’hi havia cap, vàrem plegar del tot. Això va significar la fi. Va ser el final d’un estiuet de Sant Martí en les nostres edats avançades. Com si hagués estat una flor, una rosa d’abril florida de sobte al desembre, el ball bastons, es va anar marcint, a poc a poc, però ja per sempre. El ball de bastons era un valor molt important en les nostres vides. Ens va marcar molt. En tots i cadascú de nosaltres va forjar un caràcter genuí, arrelat a la nostra terra i compromès amb el nostre poble. Però tot té un inici i també un acabament. És llei de vida. Què hi farem?!
Jo tot i estar jubilat, sempre he fet algunes coses per distreure’m. Sóc un cul d’en Jaumet! No em sé estar quiet. L’any 1997 vaig fer una obra d’art. I tant. En un racó del jardí de casa meva, vaig construir una gruta amb pedres de tosca. La gruta era formada per dues coves petites annexes. Llavors, vaig muntar una instal•lació de llum i també un circuit tancat d’aigua que configurava un llac d’aigua, amb peixos de debò a dins, un riu i cascades. Vaig plantar-hi al voltant de les ribes una herbeta molt fina i prima, i de tant en tant algun bonsai escampat. Fins i tot, vaig enfarinar les muntanyes per crear l’efecte de neu i fred pirinenc.
L’any propvinent, pels volts de Nadal, se’m va acudir de muntar-hi un pessebre. Vaig comprar diverses figures petites. Com que hi havia dues coves, en una hi vaig posar l’estable de Betlem, i en l’altra els pastors. A més, vaig posar un motoret petit amagat que feia moure una cinta. Damunt de la cinta –que aparentment no es veia- hi vaig col•locar figures. I és clar, quan es movia la cinta, feia l’efecte que les persones caminaven. Aquest detall agradà molt a la gent que visitava el pessebre. Els feia molta gràcia. Això em va engrescar a presentar-me al concurs de pessebres de la Garriga. Van venir els del jurat a veure’l, els quals van fer força fotografies. Uns dies més tard, a la sala d’actes de la Caixa de Manlleu varen passar les diapositives amb presència de les autoritats de la vila. I vet aquí la meva sorpresa, que a mi em van dar el tercer premi. L’alcalde, en persona, em va fer entrega del guardó. Jo vaig pensar que estava prou bé per ser la primera vegada que hi paricipava. Tots els pessebristes vam fer-nos una foto, i l’endemà vam sortir al periòdic “El 9 nou”.
El dia 19 de juny de 1999 es va fer a Manresa la XXIV Trobada Nacional de Bastoners de Catalunya. La colla de bastoners de Centelles portaven una indumentària pròpiament catalana. Uns senyors de Televisió de Catalunya es van fixar amb nosaltres i ens van filmar per tots cantons. I a les notícies del vespre vàrem sortir per la tele. I ves tu! Qui ho havia de dir! Jo vaig sortir en primer pla tocant el flabiol. Jo i el meu vell company flabiol!
El maig del 2000, uns quants veïns del meu carrer es van engrescar per organitzar la festa del barri de Can Violí. Varen decidir de celebrar-la als pins de l’Institut Blancafort. El diumenge que es va celebrar la festa va comptar amb diferents actes lúdics i culturals. Pel matí va haver-hi una bicicletada i caminada, i xocolatada popular.Per dinar varen fer una arrossada, i llavors, en acabat hi havia jocs per a la mainada. Jo no vaig poder assistir als actes que he esmentat perquè no era al barri aquell dia, però quan vaig arribar-hi al final de la tarda, un veí em va venir a buscar per tocar-hi el flabiol i cloure la festa. Hi vaig anar i tots contents. Ells, i sobretot jo, és clar, per veure com els veïns et premien amb un aplaudiment sincer i emocionat.
A la Festa del Flabiol d’Arbúcies que se celebra a principis del mes de novembre i amb una periodicitat anual, com ja és costum, cada any tots els flabiolaires interpreten una peça conjunta a la plaça major. Els membres de la comissió a l’any 2000 van decidir de proposar un ball de bastons del meu repertori, “Els vuit rebatres”. A més, es va demanar als flabiolaires assistents que l’interpretessin com ho feia jo, és a dir, amb les dues mans. Ho varen assajar, però no se’n van sortir. Van veure que tocar amb les dues mans no era pas un exercici fàcil. I aleshores la peça conjunta no es va poder executar. O sigui, que segons el meu parer, va ser una mica de fracàs. Però què hi farem?!
El maig del 2001 quan vàrem tornar a celebrar la festa del barri, van posar al programa que a la tarda hi hauria concert de flabiol, harmònica i altres instruments. En aquell acte hi vaig tocar jo, però també em van acompanyar després dois nois joves que estudiaven música. Va ser una experiència molt divertida.
L’any 2001 vaig posar cançó a vuit balls de bastons dels nostre repertori. Van ser els següents balls: En Jan petit, Cascavells, Els vuit rebatres, La Pastoreta, La Tia, El Rotllet, El Sotacama, i La Processó. Jo no tinc pas present que s’hagin cantat aquestes cançons a llurs balls, però vaig fer-ne la prova. Vaig cantar la cançó als primers compassos, moment en què tan sols hi ha música com de costum. Si es cantés durant el ball, segons el meu parer, la cançó quedaria ofegada pels cps dels bastons, i per tant, em sembla que no quedaria prou bé.
L’any 2001 vàrem canviar el cotxe. Vam comprar un Renault Clio nou, amb la matrícula: 3502 BFZ.
L’any 2002 hi va haver força coses que són dignes d’esmentar. El dia 27 de maig, el president de la Coordinadora de Ball de Bastons de Catalunya, en Robert Rovira i Ferré, juntament amb el cap de la Colla dels Bastoners de Centelles, en Xavier Creus, em varen convidar per anar a tocar el flabiol a Barcelona, a l’Aula de Dansa Tradicional i Popular. L’adreça de l’Aula era aquesta: C/ Diputació, núm. 279. Allà havíem d’ensenyar a ballar el ball de bastons a un grup de noies, alumnes de dansa, vaig tocar uns balls variats, i aquells dos meus acompanyants els ensenyaven de ballar amb els bastons. Aquelles noies no havien ballat mai amb bastons, però com que eren joves ho aprenien prou de pressa. Tot plegat va ser una demostració. L’objectiu de la sessió era que coneguessin què significava fer un ball de bastons. El mateix vespre, quan vam acabar la classe vàrem anar a sopar a un restaurant basc al Passeig de Gràcia.
El dia 22 de juny es va celebrar a Reus la XXVII Trobada Nacional de Ball de Bastons de Catalunya. A la tarda es va fer la cercavila. Jo tocava el flabiol amb la colla de bastoners de Centelles. En acabat, al vespre, totes les colles plegades vam anar a sopar en un pavelló d’esports. Allà hi havia l’Ajuntament, i el Conseller de Cultura de Generalitat. Els responsables de la Coordinadora de Ball de Bastons em van fer un homenatge, per ser un dels flabiolaires més antics del Ball de Bastons. El Senyor Alcalde de Reus em va lliurar una insígnia d’argent de la Coordinadora, i també un diploma de Categoria de Plata, signat pel mateix President de la Coordinadora, Robert Rovira i Ferré, i pel Secretari, Àngel Vallverdú i Rom, dels quals en vaig quedar molt agraït per la seva amable gentilesa.
Allà mateix, també, van fer un homenatge al flabiolaire i company Pere Prat. Però no va poder assistir a l’acte per raons de salut. Les distincions les hi van dur a casa un altre dia.
A la ciutat de Vic, el dia 7 de juliol, es va fer una gran festa, es va inaugurar un monument al poeta Mossèn Cinto Verdaguer. Es varen fer diverses actuacions culturals. La Colla de Ball de Bastons d’Hostalets de Balenyà, també vàrem ser-hi presents. Durant el maté vàrem fer algunes ballades pels carrers. Al migdia vàrem dinar en un Camp d’Esports. A la tarda, Sant Tornem-hi. Vàrem ballar llavors a la Plaça Major de Vic, al Mercadal. També, a banda de la nostra actuació va haver-hi balls folklòrics. Hi havia molta gent. Déu-n’hi-dó! Ja al vespre vàrem ballar a l’entorn del monument erigit en honor a Verdaguer. L’acte va comptar amb la presència de nombroses autoritats locals que van cloure l’acte d’inauguració. I així es va acabar la festa.
Per la nostra participació a la festa ens obsequiaren a cadascú amb una barretina vermella a l’estil de l’època de Mossèn Cinto Verdaguer.
El dia 11 d’agost a la vila de Camprodon (Ripollès) es va fer la XVII trobada de músics sense solfa. Hi tocaren diverses persones, amb diferents instruments, sobretot amb acordions diatònics. Abans hi tocava el flabiol el prestigiós Josep Verdaguer “Roviretes” de Folgueroles. Quan es morí, quedà vacant el lloc del flabiolaire i aleshores m’avisaren a mi. Jo no m’ho vaig pensar ni dos cops. Els vaig dir que sí, però amb la condició que em vinguessin a buscar i després em tornessin. I així fou. Aquell dia 11 d’agost, a la tarda ja estava a punt per anar-hi. Primer, juntament amb d’altres músics, ens van dur a sopar a un restaurant, i després vam anar cap a la plaça per tocar. Però vet aquí que a la plaça hi feia un fred que pelava. I llavors es va dur a terme l’audició a dins d’una església molt antiga i bonica. Quan vàrem acabar d’actuar, ens varen regalar un objecte de record.
El dia 25 d’octubre, vàrem celebrar amb la Lola, la meva estimada muller, les noces d’or. Vàrem celebrar la missa a dins d’una capella del convent de les monges de Puiggraciós, que està situada dalt de la muntanya del poble de l’Ametlla del Vallès (Vallès Oriental). L’àpat el vam fer al restaurant de Can Trabé del poble de Bigues, a la mateixa comarca.
El novembre vaig començar a ensenyar a tocar el flabiol a en Ramon Redorta del poble de Malla (Osona). Aquest noi estava molt interessat a aprendre a tocar el flabiol amb les dues mans, com ho fèiem els pastors i pagesos, antigament. A més es va mostrar especialment interessat per aprendre a tocar els balls de bastons típics per tal que segueixi la tradició bastonera a la Plana de Vic.
Fins aquí he pogut arribar, d’aquí a endavant Déu hi dirà.
Ara faig un petit resum d’agunes coses que han passat durant els meus vuitanta anys de vida. Com és de suposar, he vist coses dolentes, i d’altres de bones, és clar. Les dolentes: Hi ha hagut guerres, inundacions, sequeres, malalties, epidèmies, i moltes misèries entre d'altres coses. La tecnologia ha avançat molt. S’ha inventat tota classe de maquinària de guerra i armes químiques per matar. També, per altra banda, s’han modificat molt els cotxes. Però, per desgràcia, les carreteres són ara un autèntic escorxador. Les coses bones: S’ha avançat molt en medicina, s’han fet ja operacions molt importants com amb el sistema de làser. S’han fet molts invents, com la televisió, el telèfon mòbil, etc. S’han inventat tota classe de màquines per treballar, ja sigui a l’agricultura o en la construcció. En general s’han inventat eines per treballar més bé en tots els oficis. També s’han inventat tota mena d’aparells domèstics per a la comoditat a casa. Un altre avenç important ha estat l’abolició del servei militar obligatori a tot l’Estat Espanyol. Tant de bo no hagués existit mai. En definitiva, durant aquests 80 anys el món ha evolucionat molt.
Jo recordo abans de la Guerra Civil Espanyola, a la majoria de pobles petits, les persones que hi vivien eren catalanoparlants. A les ciutats hi vivien alguns castellanoparlants, però pocs. Quan es va acabar la guerra, varen començar a venir a Catalunya, immigrants de diverses províncies d’Espanya. I n’han vingut tants, que avui dia, hi ha pobles que hi ha més castellanoparlants que catalanoparlants, sobretot al Vallès. O sigui que ha representat tot un daltabaix. Per sort, molts dels que han vingut, ja tenen com a llengua pròpia el català. I això em dóna motius per tenir esperances. De tota manera, encara continua venint més gent de fora, però no pas de dins de l’estat, sinó d’arreu del món. De vegades els catalans tenim la sensació que vivim en un país internacional. No s’ha de menystenir a ningú. Déu me’n guard! Però si fem arrels plegats també farem un país més gran. A mi m’agradaria que Catalunya mantingués la seva personalitat cultural. Penso que així Catalunya pot aportar molt al món.
Josep Prims i Prat
ANNEX
Poema
Rossinyol que en nit serena
cantaves tan dolçament,
em vares treure la pena,
i també l’enyorament.
Et vaig escoltar un dia
i em vares commoure tant,
que semblava que sentia
un sospir dintre d’un cant.
Dites i refranys catalans
Una noia ben escabellada, pot ser ben estimada. (o ben bonica)
Primer és l’obligació que la devoció.
Un bon dinar és de bon esperar.
El que no té memòria ha de tenir cames.
S’atrapa primer un mentider que un coix.
Mentre hi hagi burros es podrà anar a cavall.
Dona borratxa i vi al bot no pot ser.
A L’estiu tota cuca viu.
El foc té senyor però l’aigua no.
Si no vols pols, no vagis a l’era.
Les persones quan són petites caminen amb quatre potes, quan són grans caminen amb dues potes, i quan són velles caminen amb tres potes, una és un bastó.
Cançó: Els esclops d’en Pau
Els escolps d’en Pau fangaven, en Joan triava gram, i en Pere anava al darrere, amb la patrip, patrip, patram.
Cançó: La Vila de Caldes (El lladregot)
La Vila de Caldes és vila i bon lloc.
Nan-naranan-nan-nara*, és vila i bon lloc.
Un jove que hi havia alegre i dispost.
Nan... alegre i dispost.
Va per les carreteres a robar el que pot.
Nan... a robar el que pot.
En troba un minyona i la’n va robar.
Nan... i la’n va robar.
Quan la’n té robada li’n fa lo que vol.
Nan... li’n fa lo que vol.
La porta a una cova i no la deixa estar.
Nan... i no la deixa estar.
Uns fadrins de Caldes la van a buscar.
Nan... la van a buscar.
Agafen el lladre i no es pot escapar.
Nan... i no es pot escapar.
I per castigar-lo el van apallissar.
Nan... el van apallissar.
*Pot dir-se també: tra-la-ra-la-la-la-ra
Cançó: L’Hostal de la Corda (de la Carlinada)
A L’hostal de la Corda. Xiribic, xiribic, no em fots! (bis)
Bomba va! A l’hostal de la Corda ja hi vam anar a sopar. O sí, sí, o ja, ja, ja hi vam anar a sopar.
Preguntem a l’hostalera. Xiribic... (bis)
Bomba va! Preguntem a l’hostalera: -Què hi haurà per sopar? O sí, sí, o ja, ja, què hi haurà per sopar?
I Hi ha Carlins amb ceba. Xiribic... (bis)
Bomba va! Hi ha Carlins amb ceba, i Savalls amb bacallà. O sí, sí, o ja, ja, Savalls amb bacallà.
A la primera descàrrega. Xiribic... (bis)
Bomba va! A la primera descàrrega cinc-cents en van matar. O sí, sí, o ja, ja, cinc-cents en van matar.
dilluns, 27 / abril / 2009
diumenge, 15 / març / 2009
Poemes Bastoners
CARÀCTER DE LA PLANA DE VIC
Vivim a la plana que no ha volgut ser mai plana.
Si nosaltres l’hem doblegada, ella ens ha sotmès;
i sempre lluitarà l’home per fer-la baixa;
i sempre resistirà la terra, sota la boira, alta.
Un bastó
UN BASTÓ QUE REPICA
TRINCA AMB UN ALTRE BASTÓ,
I UN BASTÓ QUE TRINCA
REPICA AMB UNA ALTRA RAÓ.
EL BASTÓ
Un bastó que bat
és un bastó que balla;
i un bastó trencat
és un bastó que calla.
ORACIÓ DEL BASTONER DE MALLA
Els bastoners de Malla,
de blanc i vermell s’han vestit,
n’han fet vuit de canalla,
a la festa o al convit.
Picarols i bastons, tothom balla,
quan el flabiol s’ha sentit,
i el ritual de la batalla
l’acaba un repic eixerit.
Si alguna hora...
Si alguna hora us heu demanat qui sóc,
guaiteu-me els ulls i em trobareu;
em veureu nu, travessant el foc amb la barra,
picant l’enclusa, esqueixant-me, esquerdant-me, partint-me,
lluitant, lluitant, clavant cops de batall per la terra sense fi.
Terra
Terra, mare, quants cops hauré de picar el teu ventre fins que escoltis aquest prec?
Quants garrots hauré de malaguanyar per ser-te digne?
Estic masegat, massa, però no sé fer res més,
i no sé morir d’una altra manera.
Pots dir-me quantes vegades més per tu?
RRV (El Cap)
Vivim a la plana que no ha volgut ser mai plana.
Si nosaltres l’hem doblegada, ella ens ha sotmès;
i sempre lluitarà l’home per fer-la baixa;
i sempre resistirà la terra, sota la boira, alta.
Un bastó
UN BASTÓ QUE REPICA
TRINCA AMB UN ALTRE BASTÓ,
I UN BASTÓ QUE TRINCA
REPICA AMB UNA ALTRA RAÓ.
EL BASTÓ
Un bastó que bat
és un bastó que balla;
i un bastó trencat
és un bastó que calla.
ORACIÓ DEL BASTONER DE MALLA
Els bastoners de Malla,
de blanc i vermell s’han vestit,
n’han fet vuit de canalla,
a la festa o al convit.
Picarols i bastons, tothom balla,
quan el flabiol s’ha sentit,
i el ritual de la batalla
l’acaba un repic eixerit.
Si alguna hora...
Si alguna hora us heu demanat qui sóc,
guaiteu-me els ulls i em trobareu;
em veureu nu, travessant el foc amb la barra,
picant l’enclusa, esqueixant-me, esquerdant-me, partint-me,
lluitant, lluitant, clavant cops de batall per la terra sense fi.
Terra
Terra, mare, quants cops hauré de picar el teu ventre fins que escoltis aquest prec?
Quants garrots hauré de malaguanyar per ser-te digne?
Estic masegat, massa, però no sé fer res més,
i no sé morir d’una altra manera.
Pots dir-me quantes vegades més per tu?
RRV (El Cap)
diumenge, 20 / gener / 2008
El flabiol del migjorn d'Osona
Benvolguts amics, germans flabiolaires de Catalunya, avui em sento complagut de ser aquí amb vosaltres. Jo sóc un flabiolaire de pagès, un representant romàntic del vell flabiol. Jo sóc, juntament amb dos homes grans més del migdia d’Osona, el testimoni d’una antiga tradició interpretativa del flabiol: el flabiol a dues mans. No ens cerqueu als grans escenaris, ni en grans places, perquè només a peu terrer toquem: en les festes assenyalades dels nostres pobles, havent dinat en les tardes dels diumenges i pels prats, o bé en els camps vora el bestiar que pastura. Una imatge bucòlica, però certa. El flabiol a dues mans és indestriable del món de pagès. Però torno a insistir que si sóc aquí, no és per parlar de mi, sinó que conscient —i perdoneu l’atreviment— de la tradició de la qual sóc hereu, em veig amb l’obligació moral de donar veu als que m’han precedit, talment com si els fes un homenatge. No pas per deixar que s’escolin —els antics flabiolaires i la seva vella manera, s’entén— pel forat de l’oblit, ans al contrari, perquè perdurin en la memòria col·lectiva com un referent inequívoc a tenir en compte. Si volem conservar la pràctica d’aquest bonic instrument i potenciar-ne el seu ús, si volem explicar a les futures generacions de flabiolaires la tradició del flabiol, hem de tenir en compte les dues maneres que hi ha hagut, i que hi ha, de fer-ne eixir música. Si no ho féssim, faríem un frau a la història flabiolaire, la deixaríem parcial, mutilada, mancada del seu esperit global. No podem menystenir el flabiol a dues mans.
UN BOCÍ D'HISTÒRIA
El flabiol a dues mans actualment el toquem tres persones al sud d’Osona: en Pere Prat Caseta, fill dels Hostalets de Balenyà, que actualment viu a Vic; en Josep Prims, fill de Riu-cerdà de Centelles, que actualment viu a la Garrriga; i jo, Ramon Redorta o Ramon de la Fàbrica, fill del mas La Fàbrica de Malla.
En Josep Prims, el meu mestre, quan era ben petit, tot guardant les vaques, es va fixar en un pastor veí que guardava les ovelles. Mentre seia en un racó, el pastor tocava amb les dues mans el flabiol, un exemplar de fusta de cinc forats. Segons que diu en Prims a les seves memòries, “es trobaven junts per allà al bosc, i s’hi fixava molt, de com era fet aquell instrument”. En Prims, primer es va fer un flabiol de canya com molts nens feien en aquell temps; més tard, amb una pesseta de plata que li va donar sa mare, es va comprar un flabiol de fira, també de cinc forats. Més endavant, el 1939, en Josep Prims va comprar un flabiol de ginjoler de vuit forats al flabiolaire a dues mans Bartomeu Vinyets, del Garet de Balenyà, qui li confessà que l’havia adquirit d’un carter de Collsuspina que cada dia anava a cercar el correu a l’estació de Balenyà. En Prims va tocar moltíssims anys amb aquest flabiol, fins que, darrerament, en Pau Orriols n’hi va fer una reproducció, que és el que l’instrument que toca actuament. El vell flabiol de ginjoler encara el conserva, però només sona amb un bany d’anís de tota una nit i l’esperit que em cal posar-hi quan acompanyo en Prims. En Josep Prims, el gran, fa sonar el nou, i jo, el jove, faig sonar el vell. Tot un missatge subtil: el vell accepta renovar-se i el jove accepta el llegat del passat. Entre tots dos, el vincle càlid, sòlid, ferm, d’una gran tradició.
Hem parlat de l’instrument, i no hem parlat encara del seu ús. Però, tanmateix, el maridatge del flabiol a dues mans amb el ball de bastons ve de força més enrera. El 1925, s’estableix als Hostalets de Balenyà la família Bigas, originària de Muntanyola. A la família Bigas hi ha dos germans, en Ventura i en Martirià, que són bastoners; el primer, a més, és flabiolaire a dues mans. És a dir que sap tocar i ballar. Mentre vivien a Muntanyola, feien colla amb vailets de Santa Eulàlia de Riuprimer, de Santa Maria d’Oló i de Santa Maria de l’Estany. Però, quan s’estableixen al mas de la Serra de Balenyà, formen una nova colla amb jovent del veïnat. En Ventura va ensenyar els balls als bastoners i les tonades als flabiolaires que passaven per la colla: en Francesc León Berga —flabiolaire de cobla a una mà— en Josep Gallifa del Montanyà de Seva —flabiolaire a dues mans— i, després el 1931, en Josep Prims, també flabiolaire a dues mans.
UN BOCÍ D'HISTÒRIA
El flabiol a dues mans actualment el toquem tres persones al sud d’Osona: en Pere Prat Caseta, fill dels Hostalets de Balenyà, que actualment viu a Vic; en Josep Prims, fill de Riu-cerdà de Centelles, que actualment viu a la Garrriga; i jo, Ramon Redorta o Ramon de la Fàbrica, fill del mas La Fàbrica de Malla.
En Josep Prims, el meu mestre, quan era ben petit, tot guardant les vaques, es va fixar en un pastor veí que guardava les ovelles. Mentre seia en un racó, el pastor tocava amb les dues mans el flabiol, un exemplar de fusta de cinc forats. Segons que diu en Prims a les seves memòries, “es trobaven junts per allà al bosc, i s’hi fixava molt, de com era fet aquell instrument”. En Prims, primer es va fer un flabiol de canya com molts nens feien en aquell temps; més tard, amb una pesseta de plata que li va donar sa mare, es va comprar un flabiol de fira, també de cinc forats. Més endavant, el 1939, en Josep Prims va comprar un flabiol de ginjoler de vuit forats al flabiolaire a dues mans Bartomeu Vinyets, del Garet de Balenyà, qui li confessà que l’havia adquirit d’un carter de Collsuspina que cada dia anava a cercar el correu a l’estació de Balenyà. En Prims va tocar moltíssims anys amb aquest flabiol, fins que, darrerament, en Pau Orriols n’hi va fer una reproducció, que és el que l’instrument que toca actuament. El vell flabiol de ginjoler encara el conserva, però només sona amb un bany d’anís de tota una nit i l’esperit que em cal posar-hi quan acompanyo en Prims. En Josep Prims, el gran, fa sonar el nou, i jo, el jove, faig sonar el vell. Tot un missatge subtil: el vell accepta renovar-se i el jove accepta el llegat del passat. Entre tots dos, el vincle càlid, sòlid, ferm, d’una gran tradició.
Hem parlat de l’instrument, i no hem parlat encara del seu ús. Però, tanmateix, el maridatge del flabiol a dues mans amb el ball de bastons ve de força més enrera. El 1925, s’estableix als Hostalets de Balenyà la família Bigas, originària de Muntanyola. A la família Bigas hi ha dos germans, en Ventura i en Martirià, que són bastoners; el primer, a més, és flabiolaire a dues mans. És a dir que sap tocar i ballar. Mentre vivien a Muntanyola, feien colla amb vailets de Santa Eulàlia de Riuprimer, de Santa Maria d’Oló i de Santa Maria de l’Estany. Però, quan s’estableixen al mas de la Serra de Balenyà, formen una nova colla amb jovent del veïnat. En Ventura va ensenyar els balls als bastoners i les tonades als flabiolaires que passaven per la colla: en Francesc León Berga —flabiolaire de cobla a una mà— en Josep Gallifa del Montanyà de Seva —flabiolaire a dues mans— i, després el 1931, en Josep Prims, també flabiolaire a dues mans.
Vora la Pasqua del 1944, la colla dels bastoners de Balenyà es trobava a la pineda de la masia de la Serra per assajar. Segons diu en Prims a les seves memòries, “venien dos nois, en Joan Surinyac, del Pla, i en Pere Prat de la Caseta. Aleshores l’escarnien a ell quan tocava, i d’aquella manera ells aprenien a tocar els balls de bastons”. Més endavant, en Caseta va ser el flabiolaire dels Hostalets, i en Prims el de Centelles.
Just quan la colla de Centelles va deixar de ballar, el 2002, jo vaig començar a aprendre de tocar el flabiol a dues mans amb en Prims. Quedava a casa seva a la Garriga, col·locava els dits sobre el flabiol com ell, i l’escarnia. I vet aquí que, com tots els que m’ha precedit, en vaig acabar aprenent. Després, se’m va acudir d’aprendre els balls i quan vaig entrar amb contacte amb l’Àngel Bigas, fill d’en Ventura de la Serra de Balenyà, vaig formar el 2004, la colla dels Bastoners de Malla, fonent els balls de bastons de la colla antiga de Malla —originària de finals dels anys 60, que s’acompanyava amb flauta i darrerament amb sac de gemecs— amb l’arrel bastonera de Balenyà. Com diu l’Àngel Bigas, “el cap de colla ha de saber tocar i ballar com ho feia el meu pare. Així, la tradició no pot perdre’s”.
COM S’APRÈN A TOCAR EL FLABIOL A DUES MANS
Cal dir, de bell antuvi, que el flabiolaire a dues mans no aprèn a tocar l’instrument fent escales ascendents o descendents. No n’aprèn disposant d’una tabulatura bàsica diatònica o cromàtica. Creix escoltant i observant. El flabiol a dues mans s’aprèn per una de les maneres més antigues d’aprenentatge: per imitació. És a dir, que el mestre modela la interpretació i l’aprenent intenta reproduir-la. A base de la repetició i de força paciència (per part de tots dos) l’aprenent va adquirint consciència de quins dits s’han d’aixecar per fer tal nota o de com s’ha de fer determinat ornament. En general, el mestre toca sense aturar-se i l’alumne se les ha d’empescar com pot. No podem dir, però, que cadascú toqui de la manera que pot, i posi els dits sobre l’instrument com li sembli. Això privaria de poder executar tècniques i ornaments que només es poden realitzar amb una mateixa col·locació de dits. Que la col·locació dels dits no és fruit de l’atzar ho podem dir perquè tant en Caseta com en Prims com jo mateix posem els dits sobre l’instrument de la mateixa manera, i comptem amb el testimoni de l’Àngel Bigas —fill del mestre Ventura, que tocava el flabiol i ensenyava els balls de bastons— que afirma que el seu pare tocava de la mateixa manera. I també, per acabar d’esvair dubtes, podem tenir en compte el testimoni d’en Josep Prims que en va aprendre “escarnint un pastor veí”. Per tant, queda descartat l’atzar, si més no en el cas del sud d’Osona.
La manera de tocar a dues mans té punts de contacte i punts de diferència amb la forma de tocar amb una: Els flabiolaires dretans de totes dues posen a dalt la mà esquerra, i a baix la dreta. Totes dues maneres tapen amb els mateixos dits els forats 1-2-3 del flabiol pel que fa la mà esquerra. També coincideixen en l’ordre —no pas amb els forats que tapen— dels dits de la mà dreta, ço és: índex, polze i del cor. L’esquema de col·locació de dits del flabiol a dues mans és la duplicació d’aquest ordre: dit índex, dit polze i dit del mig. I llavors encara ens quedaria a la mà dreta un forat per tapar, que el clouríem amb l’anular, i amb el petit podríem aguantar l’instrument o fer ombra a l’ull.
Hi ha diferències evidents entre la mà esquerra del flabiolaire a una mà i la del flabiolaire a dues. En la mà esquerra del flabiolaire a dues mans no s’utilitzen els dits anular i petit —queden per sobre dels altres dits o s’amaguen—, ben al contrari que en la dels d’una, en què són imprescindibles per tapar els forats 4 i 5 respectivament. El flabiolaire a dues mans no pateix les dificultats de tapar el forat 5 que són ben paleses en tot aprenentatge del flabiol a una mà, perquè el tapa còmodament amb el polze. Una altra de les diferències seria en l’execució de les alteracions: el flabiolaire a dues mans sempre utilitza els dits escadussers de la mà dreta (mig, anular i petit, aquest últim fent ombra) per provocar els mitjos tons.
Quan el flabiolaire a dues mans ja té clares les posicions dels dits arriba el moment de treballar la interpretació. Es bufa escopint l’aire (“el buf s’ha de comprimir”, diu en Prims), i aquesta manera de bufar permet les modulacions que la mateixa peça sembla imposar o suggerir. Així, les cançons del ball de bastons que van sortir del mateix flabiolaire semblen codificar un tipus d’atac a través dels fonemes emprats. Mirem, per exemple, aquesta cançó del ball de bastons anomenat Cascavells:
Ball de Cascavells
Foc a la cuina,
Foc a la taula,
Foc al cul de l’hermana Paula,
Foc a la cuina,
Foc a la taula,
Foc al cul del senyor rector
En aquest cas, deixant de banda el significat, la burla i les connotacions polítiques que es poden desprendre de la lletra, podem observar que quan es produeix el temps fort hi ha un predomini d’oclusius: dues /k/, tres /t/ i una /p/. Doncs bé, en la interpretació del flabiol en aquests punts s’ataca dient: ta. És una síl·laba amb una consonant oclusiva dental que gairebé s’escup. ( I algú podria dir que ens hem oblidat de la efa de “foc”, la qual sempre és síl·laba forta. Però s’explica perquè en aquest punt l’atac és lligat i per tant, és més pròxim al so /f/. En el cas de l’hermana, la síl·laba tònica esdevé a l’atac del flabiol en “tiat”, perquè és un so pessigat i espigna més per tal de florejar la peça.
Un altre exemple el trobem en la lletra del ball de bastons Els vuit rebatres, que diu així a la tornada:
Els vuit rebatres (tornada)
Corre burro que t’aturo,
Corre burro que t’aturo,
Corre burro que t’aturo,
I el burro s’ha d’aturar.
En aquesta tonada si la lletra diu “t’aturo”, en el flabiol es bufa fent “tatûru”. Si fessim la transcripció del que fa la llengua del flabiolaire mentre bufa aquesta part de tonada faria així: Tû-ti-tâ-ta-ta-tutûru. En els sons oclusius diem que fem “notes picades” i en les erres bategants o fluixes diem que són “notes arrossegades”.
Bé, tenint en compte els exemples, un aprenent de flabiolaire a dues mans es veu amb l’obligació d’aprendre’s primer la lletra de la cançó si vol tocar bé de debò la peça. La cançó o cantarella bastonera es converteix en una mena de solfa que guia en el ritme i moviment, en la tècnica i en el caràcter.
Una peculiaritat que cal tenir en compte que hi ha alguns recursos tècnics que s’usen en el flabiol a dues mans que costen de ser compreses per l’oïda del músic actual o fins i tot del flabiolaire actual. Em refereixo al fet de pessigar determinades notes agudes que creen certs harmònics que mai no utilitzaria un flabiolaire modern perquè pensaria que està desafinant. En el cas del ball de bastons que es balla a Malla la Periquita, quan dos balladors s’enfronten envoltats per una rotllana, el flabiolaire produeix unes notes pessigades que tenen certa ressonància que per a la oïda actual podrien recordar els galls, i que contràriament el que pot semblar, s’executen de forma voluntària. El so que recorda als galls, de forma intencionada, -o els espignats arrossegats, per al flabiolaire- no són pas un error, sinó un recurs musical més, demanat o obligat per la peça: agreuja el dramatisme de l’escena. Evidentment, un gall involuntari, com a so agut emès per equivocació, el menystindria qualsevol músic, també, no cal dir-ho, el flabiolaire a dues mans. Però el flabiolaire a dues mans hi pot recórrer en algun moment, de forma voluntària, tot subjugant la música a la representació. Aquest fet posaria en qüestió alguns dels estereotips musicals de l’actualitat de casa nostra.
Quan el flabiolaire a dues mans ja sap les cançons i les interpreta com cal amb l’instrument, s’adona que pot fer més bella la música amb ornaments, o que pot adaptar la cançó a les exigències del ball. Pel que fa als ornaments, el flabiolaire a dues mans espigna quan pessiga una nota per treure’n sons aguts. Arrossega o fa arrossegat quan fa lligats. També pot adornar una melodia fent trinats i d’això en dirà florejar la peça. I aquests són termes ben musicals: espignar o espingar, i també florejar són termes que podem trobar al diccionari, tots associats a una entrada de música. Són una altra mostra que la manera de tocar el flabiol a dues mans és fruit d’una llarga tradició musical.
El flabiolaire a dues mans, després d’aquest llarg recorregut del seu aprenentatge, ha de superar l’última prova: ha de ser útil, o dit d’una altra manera, ha d’entendre les regles dels balls que interpreta. És a dir, els ha de saber ballar. Un cop els sap ballar, ha arribat a la culminació del seu recorregut com aprenent i ja pot anomenar-se oficial flabiolaire.
HI HA FLABIOLS PER A UNA MÀ I FLABIOLS PER A DUES MANS?
Haig d’avisar que estic realitzant un estudi sobre aquest tema i encara no l’he conclòs. Per tant, el que exposaré és provisional, però en puc avançar alguna cosa. Hi ha flabiols que són exclusius per a ser interpretats amb una mà? Hi ha, doncs, per oposició, flabiols per a les dues? A parer meu no. Tots els flabiols elaborats en l’actualitat són pensats o concebuts per tal que un flabiolaire amb una sola mà hi interpreti amb efectivitat. Ara bé, això no vol pas dir que no puguin ser tocats amb totes dues.
Els flabiols que utilitzem els flabiolaires a dues mans solen ser de factura antiga, quan no de pròpia construcció. Per tant, els forats del flabiol tenen gairebé tots el mateix diàmetre. En el cas dels flabiols actuals, el forat 4 és molt més gros. Amb aquests flabiols, sense posar en qüestió la seva qualitat i el seu valor, els quals són de nova generació, costa més que un flabiolaire a dues mans s’hi trobi còmode, perquè contràriament del que passa amb el flabiolaire amb una mà, aplicant-hi la seva digitació, diguem-ne estàndard, té por de desafinar, i per això la tècnica no pot ser la mateixa ni la col·locació dels dits tampoc, cal tenir-hi una cura especial en tapar i destapar el forat 4. En el cas dels flabiols per a dues mans, aquest forat més gros no és necessari.
El proppassat mes de setembre, vaig provar el flabiol d’en Josep Verdaguer Roviretes de Folgueroles (Osona), que segons em va dir en Xavier Roviró, membre del GRFO, el seu pare l’havia fet sonar amb les dues mans. Així, doncs, el vaig provar de les dues maneres, i em va respondre bé en les dues. Aquest fet em porta a pensar que tradicionalment no hi havia flabiols exclusius. Hi ha dues maneres de tocar i un sol instrument, el flabiol. Això no vol pas dir que alguns no vagin més bé que d’altres. Ja he dit abans que els flabiols que tenen els forats iguals funcionen més bé amb totes dues mans. També cal dir que els flabiols de pastor i els de fira són flabiols que van bé per a interpretar amb dues mans perquè segueixen aquesta norma morfològica en els forats, i a més són sensiblement més petits que els altres.
Per acabar, voldria recordar que malgrat el flabiolaire a dues mans ja forma part d’un grup molt reduït, minoritari, i en perill d’extinció, fa menys de cent anys era força nombrós. Us convido a mirar quadres o estampes anteriors a mitjan segle xx per a descobrir-hi el pastor tocant el flabiol a dues mans. En trobareu moltíssims. De tota manera, sense negar el passat, demanaria que es respectés el flabiolaire a dues mans no com qui es complau de l’herència d’una antiguitat, sinó com qui valora aquest fenomen cultural com una realitat musical, i més en concret, flabiolaire, del nostre país. Visca el flabiol a dues mans!
Ramon Redorta Vila
Malla
Comunicació presentada al Museu Etnològic La Gabella ( Arbúcies, 2006)
Escrit publicat al llibre:
Col·loquis del flabiol, 2006. Ajuntament d'Arbúcies; Arbúcies, 2007.
divendres, 18 / gener / 2008
Els pastors d'Osona i el flabiol tradicional
El flabiol tradicional o popular (altrament dit sec) es troba present en moltes pintures paisatgistes del segle XIX. Els pastors foren grans intèrprets d'aquests intruments fins al primer terç del segle XX. Recordo que el meu avi, pagès d'ofici, quan era petit el feien guardar el ramat, i per passar l'estona s'havia fabricat amb canyes diversos flabiols. El dia era llarg però si es distreia bufant el flabiol no ho era tant. En aquella època (anys 20), molts nens com ell van fer el mateix. Molts nens van anar a escola fins que van saber escriure, llegir i comptar, i prou. Amb tot això ja es podia anar a fer de mosso i ajudar a casa. El seu germà gran li havia demanat a son pare -el meu besavi- que a fira -el mercat de Vic- li comprés un flabiol de fusta bo, però havia rebut per resposta la següent burla: "Sí, i tant, et compraré un sac de gemecs!" També hi havia sacs de gemecs a la fira! Increïble! Increïble ara per a nosaltres. Al mercat setmanal hi havia flabiols i instruments tradicionals al costat d'articles necessaris per viure. Ara només veus flabiols en fires d'artesans -si és que en veus- i en fires especialitzades. El flabiol tradicional ha desaparegut de la vida quotidiana i ara estem com estem. Ara si toques el flabiol, si no ho fas a la cobla de sardanes, "toques la flauta". Això passa perquè el flabiol abans tenia un context més gran, i ara ha quedat reduït a la sardana, a una petita parcel·la. Oh! i encara sort! Podria ser pitjor.
L'oclusió o decadència del flabiol tradicional coincideix en dos fets simultanis: l'esclat de la Guerra Civil amb el posterior tall cultural, i l'abandó progressiu del camp per anar cap a la ciutat. Al camp hi havia pastors com el del Bertolí de Vidrà que tocava amb un flabiol de boix de factura de Can Reig de Torelló mentre guardava el bestiar. Un altre exemple és en Camprodon, pagès de Sant Martí Sescorts que també el tocava però que va marxar cap a Vic, i un com allà, ja no el tocà gaire més perquè no havia de guardar el ramat. És clar, no tenia el temps per poder-ho fer. A la Plana de Vic, a pagès, els diumenges havent dinat hom solia fer més d'un refilet. En Miquel Comerma del Vilar de Malla ho explicava del seu pare, quan vivien a la Feixa, molt abans de la Guerra Civil. Ell també li agradava la música, però, ja s'agafà a l'acordió i l'harmònica, instruments nouvinguts que desplaçaren els més rústics amb gran celeritat. I en podria explicar algun més de cas, però la gràcia o l'essència d'aquest fenomen és l'anonimat. La majoria foren anònims. Aquest anonimat l'hem d'interpretar com un símptoma de salut cultural -ara, potser, hom s'enduria el transistor. Tots ells, o la majoria, fou gent del camp, és a dir, pagesos. Per a tots ells, un record i un homenatge des d'aquí.
dimecres, 16 / gener / 2008
Origen del nostre ball de bastons
El nostre ball de bastons d’on neix? Neix de dues arrels. Una arrel és mallenca, l’altra –la més ampla- de Balenyà. La primera arrel, la mallenca és la dels balls de bastons que arribaren a Malla de la mà del Mossèn Xavier Fradera i la Colla de Malla. Els balls eren bàsicament Els Mongeters i El pare no té pa. La colla de Malla, a partir de 1970, els ballà i els ensenyà als més petits. Aquests balls s’exhibien per a les Caramelles al Diumenge de Pasqua a Sant Vicenç de Malla. Alguns d’aquests minyons, ara ja més agambats, formen part de l’actual colla de Bastoners de Malla. Abans, però, fins els anys 50 del segle XX a les masies de Malla, per Pasqua, passaven a fer capta d’ous i llonganisses la colla dels bastoners de Balenyà de l’Àngel Bigas. L’Àngel Bigas, ja a les seves velleses, va conèixer el bastoner Ramon Redorta i li va ensenyar els balls que havia fet per tal que no es perdessin, atès que no hi havia colla al seu poble. Llavors en Ramón, amb ajuda i suport de l’Àngel, va incorporar l’antic repertori de balls (el més antic de la comarca d’Osona) a l’actual colla dels Bastoners de Malla. Cal dir també que darrerament els Bastoners de Malla van recuperar un ball de bastons que s’havia dansat a Folgueroles.
Simbolisme dels balls de bastons de Malla
Balls de bastons dels Bastoners de Malla: ritus de pas que obren portes vitals.
Cada ball va ser creat per ser dansat en un context i moment adequats. Per tant, cada ball té el seu propi llenguatge i significat.
Processó
Jan Petit
Cascavells
Vuit Rebatres
Ball Nou (de Córrer)
La tia
Sant Isidre
Mongeters
El pare no té pa
Carolino
Sota-cama
Retorn dels vuit rebatres
Periquita
Els quatre cantons (cavallets)
El rotllet
L’Airosa
Clavellina
La seva utilitat:
Balls de lluita: Ball Nou (infanteria i cavalleria), El pare no té pa (infanteria lluitant), Carolino (cavalleria en lluita), Periquita (lluita d’oponents, entre dos capdills i bàndols), Quatre Cantons o dit també Cavallets (cavalleria en lluita als quatre punts de la terra, del camp de batalla), Clavellina (Cavalleria de torneig)
Balls de ritus agrari (propiciadors, fertilitzadors): Sant Isidre (Saltar, batre) , Jan Petit (cavar, llaurar, plantar, sembrar), Cascavells (Sembrar i beneir), la Tia (segar i arreplegar les garbes), Mongeters (collita i batuda), Sota-cama (sembra i per demanar la pluja), Rotllet (cicle agrari: llaurar, sembrar, collir).
Dues utilitats o híbrid (agrari i lluita): L’Airosa (sembrar i lluita d’infanteria i cavalleria), vuit rebatres (adobar i preparar la terra, sembrar, collir i lluitar per defensar-la o per apropiar-se’n), vuit rebatres (sembrar i repertir, o disputa dels guanys)
Litúrgic: La processó (benedicció de la terra o indret per on es passa)
Cada ball va ser creat per ser dansat en un context i moment adequats. Per tant, cada ball té el seu propi llenguatge i significat.
Processó
Jan Petit
Cascavells
Vuit Rebatres
Ball Nou (de Córrer)
La tia
Sant Isidre
Mongeters
El pare no té pa
Carolino
Sota-cama
Retorn dels vuit rebatres
Periquita
Els quatre cantons (cavallets)
El rotllet
L’Airosa
Clavellina
La seva utilitat:
Balls de lluita: Ball Nou (infanteria i cavalleria), El pare no té pa (infanteria lluitant), Carolino (cavalleria en lluita), Periquita (lluita d’oponents, entre dos capdills i bàndols), Quatre Cantons o dit també Cavallets (cavalleria en lluita als quatre punts de la terra, del camp de batalla), Clavellina (Cavalleria de torneig)
Balls de ritus agrari (propiciadors, fertilitzadors): Sant Isidre (Saltar, batre) , Jan Petit (cavar, llaurar, plantar, sembrar), Cascavells (Sembrar i beneir), la Tia (segar i arreplegar les garbes), Mongeters (collita i batuda), Sota-cama (sembra i per demanar la pluja), Rotllet (cicle agrari: llaurar, sembrar, collir).
Dues utilitats o híbrid (agrari i lluita): L’Airosa (sembrar i lluita d’infanteria i cavalleria), vuit rebatres (adobar i preparar la terra, sembrar, collir i lluitar per defensar-la o per apropiar-se’n), vuit rebatres (sembrar i repertir, o disputa dels guanys)
Litúrgic: La processó (benedicció de la terra o indret per on es passa)
Els Bastoners de Malla es presenten
Qui són els Bastoners de Malla? Els Bastoners de Malla són el resultat de més d'un segle de tradició bastonera. Els Bastoners de Malla són hereus dels vells bastoners de Malla i dels bastoners i flabiolaires més vells de Balenyà (els bastoners més antics de la comarca). Els Bastoners de Malla ballen els balls tal i com els han rebut dels seus avantpassats, i els músics toquen el flabiol talment com es feia abans. Els bastoners de Malla són especialitzats en mantenir intactes els balls de bastons i la música d'Osona genuïns. Això és així, car només ells han tingut la sort de rebre en vida el llegat bastoner directament dels seus estimats avis Àngel Bigas i Josep Prims, els quals passen de la vuitantena d'anys. Per tant, tenim davant nostre una colla bastonera amb denominació d'origen de la Plana de Vic. Cal dir, també, que és una de les poques formacions que és acompanyada amb flabiols, i l'única a Catalunya en què els flabiolaires toquen en la manera més antiga i arcaica. De fet, els flabiolaires de la colla són els únics de Catalunya que saben tocar així. Veure els bastoners de Malla és un viatge al passat, un retrobament amb les nostres arrels catalanes més profundes. Bastons i flabiols es confonen i s'enreden en una malla per teixir els balls més antics de la Plana de Vic. La indumentària neix de la nostra cultura ibèrica i clàssica passada, i es reelabora en l'esplendor de la Catalunya medieval. Els dos colors predominants són el blanc i el vermell. El blanc simbolitza la puresa, la fertilitat i la pau. El vermell, la lluita de l'ésser humà per sobreviure. Els balladors porten cascavells, herència de cerimònies agràries propiciatòries i de foragitació dels mals esperits. Prova d'això, ho tenim, quan a mig ball encara es pot sentir algun crit de Terra! En el ball hi ha vuit balladors, diposats en dos rengles oposats de quatre, i un dels quals n'és el banderer, atès que duu la senyera. La senyera és acompanyada per un pom de flors, el ram ballador. Cal esmentar, que tots quests elements, fan pensar que el ball de bastons és un antiquísim ritus de pas iniciàtic. Antigament, un home que podia fer un ball de bastons, era bo per treballar la terra i lluitar en la defensa del poble. Veiem, doncs, que cultura, economia, i joc esportiu es barregen en el fet bastoner. Benvinguts a la festa bastonera, benvinguts al ressò del nostre passat llunyà, i gaudiu!
Bastoners de Malla
Bastoners de Malla
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
+050.jpg)
+053.jpg)
+019.jpg)
+020.jpg)
